Lo servent torna a Mon Castell després de perdre's

Em costa tant interpretar el que ha passat que gairebé no puc obrir els ulls davant la llum encegadora. He estat vivint sense adonar-me'n dos mesos sencers a la intempèrie, diria. A les nits m'ajeia entre les fulles i al fons em semblava sempre entreveure les finestres esbatanades de Mon Castell, on finalment he arribat aquest matí.

El fet és que vaig sortir a buscar aigua per omplir les sisternes que vaig construir jo mateix i no recordo com vaig caure. Inconscient, embrutit per no sé quantes hores de pluja, delirant, vaig estar voltant el bosc. Cada vegada tenia la sensació d'estar més perdut. De tant en tant veia grups familiars o bé d'amics que arribaven per fer els seus picnics, i ho deixaven tot brut. Sortosament per mi, que podia alimentar-me d'allò que no recollien. De tant caminar un dia vaig arribar a la carretera. Vaig robar alcohol d'un restaurant, sense dir res, és clar, no vull que ningú s'interposi entre la meva solitud i jo. No vaig trobar res de menjar. He estat bebent, sí. Algunes nits saltava de branca a branca, i no sentia més que els udols dels llops rondant els troncs més gruixuts. Vaig llegir fa temps a un llibre gran amb les tapes dures que les poques hores de son i l'excés d'alcohol provoquen una sèrie d'al·lucinacions auditives i fisn i tot ocul·lars impossibles de suportar. Vaig recórrer el bosc emborratxat de pena. Plorava o eren les gotes de pluja les que anaven escolant-se per les meves galtes? Em banyava al riu, i això em mantenia viu: dins l'aigua em sentia recollit, com si en algun moment pogués salvar-me.

Aquest matí he topat amb la carena que duu a Mon Castell. Per un moment he cregut que tot es devia a una altra de les meves visions. He començat a pujar, entenent que, fos com fos, si arribava al cim podria tenir una millor vista de la meva decrepitud. I m'he trobat la porta oberta, uns cubells buits a l'entrada, un bastó vell i rosegat, com si en absència meva algú hagués entrat a Mon Castell. La porta ja no grinyola. A poc a poc, amb por, he traspassat llindars, he caminat estances buides, he estat llegint els fulls que ara ja, no sé si el vent dels dies o aquest intrús descarat, han anat escampant per tot arreu. Mig ebri encara, marejat, he començat per us poemes que l'àrab Ibrahim dedicava al seu pare...

Poemes d'Ibrahim al seu pare

Sovint un tros de sang
en l'oceà imperfecte
ens fa rememorar
tragèdia.
Després
malgrat la son intemperant
podem recalcitrar
en l'allò que el mirall
mostra matí d'entrada
i nit final abans d'anar a somiar.
Hi ha un compte amb el passat,
sí, diu el poeta,
i un devenir que és devessall constant
de flonja frustració.
Però hi ha un fragment
d'amor en l'acte del mirall.
És força i il·lusió
i els somnis compartits
amb aquest altre d'ulls encesos
i el rigorós tic tac
dels mestres més antics,
quan aprenguérem que
no som més que taques
de sang en oceans inabastables.
Però si
de sobte
(sensatesa)
fixa't
de temps
(treball)
s'atura i
trenca
tremolor
(de fons ronca sempre una remor,
però passa)
hi ha un tros de màgia
en l'acte del mirall.
És la proesa
de la tenacitat,
els anys de lluita,
l'escomesa dels humils,
silencis de tumultuós coratge,
arrels entre les fosses de ciutats
sempre excessives.
Hi ha sempre un bri de miracle
en l'acte del mirall.

Ibrahim Leba-Nomar, Poemes al meu pare.

Lletres de Ruskin McRoss

"I was just sitting doubtfully;
the way you walked

impressed me.
I gave up before
kissing.
Your hand
around my neck
and I
became a shadow
of decision,
a draw-determination.
I lost obliteration
the moment you were opening your eyes.
You told me
"Well, we'll talk"

I smiled.
I didn't
understand
where I was walking."

Ruskin McRoss, Unimportant songs, Universal, 2000

Més papers de José Leyva H.

"La lavadora centrifuga
mientras yo pienso en si ella me autorizará.
Tengo que ir a trabajar
aunque deje de acudir a sus llamadas.
No hay espacio suficiente
en mis arterias
para entender cómo fue que me fijaba en tus manos.
Miraba tus mejillas como quien mira soles que van a estallar
-y eso que a veces eres blanca como nieve-,
me delataban mis latidos,
"tranquilo", me decías,
"se te corta la voz",
y no sé por qué extrañeza metacósmica
te vi lejos de mí
sin darme pena.
Ahora recorreré el pasillo oscuro
a tientas.
Solo.
Cuando tienda la ropa
miraré al cielo a ver si alguien me salva.
No haré concesión alguna
al autoengaño.
Seré cual manantial inagotable
de vida.
Aún resultará que yo soy el que aspira a mago,
que sin saberlo me das unas alas
que al partir me cortas,
que pasan los atardeceres rotos
lejos de tus dedos largos
y tus codos largos
no quieren aterrizar sobre mis brazos fuertes.
El pan de molde
caducará en vísperas de San Juan.
Para entocnes
ya habrá caducado todo.
Vete a saber cuántas
cicatrices acumularemos.
Tendré que comprar yogures."

José Leyva Hernández, De lo cotidiano lo más débil, DVD Poesía, 2005.

Els poemes d'un sorià a Mon Castell

"El atardecer me sorprendía sin haber jugado a nada.
A penas unas horas en la biblioteca
y de lejos veía
niños en la plaza
chutando la pelota.
Sucedía que me sentaba en el sofá del comedor vacío
y abría un libro grande
y empezaba a buscar.
A veces encontraba a Wally
y a veces encontraba a mi madre sollozando."

José Leyva Hernández, Puertas adentro, DVD Poesía, 2002.

Els viatges d'Alan Silverchair

"Astres operístics

sota un cel centellejant

-taciturna oda-

feien volar somriures.

Tots els que imaginava en el teu rostre

proper al cel

creuant el pont d'al·lumini

i d'il·lusió;

feia el transcurs

imaginant que era amb algú

i que era hivern.

Feia fred

i havíem d'abraçar-nos

perdonant-nos la duresa i,

honestament salvatges,

tapant-nos les ferides,

miràvem

sobre el riu

com queia la tarda.

A poc a poc

cridaven les gavines.

Tancaven tots els balcons

les sees xafarderies.

I llavors tu em somreies.

Abraça'm,

devies demanar.

Entrant per la pujada,

sota el pont,

he vist una pintada.

"AMO-TE RITA".

És al·literació.

Just davant,

un jove

-depsrés vaig descobrir que a les nits bufava vidre a Vilanova da Gaia per saciar la curiositat dels turistes-

fregia les sardines.

No feia fred.

No era hivern.

Estava sol.

Els termòmetres marcevn més de quaranta graus.

Ningú em somreia.

Alan Silverchair, Viatges en el temps, Porto, 1991."

Les cançons de Ruskin McRoss, el cantautor punk

Tempting to make me smile?

Well, I'm just

considering the possibility

of hanging up myself.

There's nothing I would like to do.

Although my time is vast now

I could lie on the floor for 24 hours

and wouldn't notice the fact.

"What's the problem?" they'll ask me.

Maybe depravation,

maybe impotence,

maybe a sense of communication.

Then I'll be dreaming of

when a boy is dying,

bombs around his crying,

and someone runs the desert

in search of fountainheads.

Until then I'll be lying on the floor.

"What's the problem?", they'll ask me;

you're fucking everybody but me.

Ruskin McRoss, I hate (almost) everybody, How to fall. Universal Productions, 2002.

El deliri de lo servent

Feia tant de fred a Mon Castell que aquesta darrera nit no he pogut dormir gairebé ni una hora sencera d'una tirada. M'anava despertant, i caminava per les estances buides esperant que se'm passés el fred. M'he quedat quiet davant el passadís més llarg i, no sé si producte de l'ampolla de whisky que m'havia begut per suportar la temperatura abans de jeure o del fred mateix que m'atenallava he tingut una visió.

El meu pare havia caigut a terra, i el seu rostre impàvid semblava demanar alguna cosa, però somicava d'una manera tan silenciosa que no acabaves d'entendre si estava morint-se o si senzillament s'ennuegava amb les seves pròpies llàgrimes i no et podia parlar. Jo el mirava des del llindar estant, mentre al fons del passadís algú cridava i resava tan fort que semblava que tots els veïns s'haguessin de despertar. Al final jo em posava davant del meu pare i ell, vermell com un tomàquet de l'esforç i amb els braços estesos em feia entendre que l'ajudés a aixecar-se. Del seu esbufec accelerat sortia un lleu "Vine fill ajuda'm" mal pronunciat, i jo l'aixecava amb totes les meves forces però no podia, i ell tornava a caure. En el moment en què els crits del fons del passadís es tornaven més violents, i es barrejaven amb precs i resos i amens i un seguit d'insults insuportables dirigits a vés a saber qui, jo prenia una decisió. I llavors li vaig dir "Pare, ara t'arrossegaré". Ell va assentir. I cada vegada érem més lluny del fons del passadís, i el meu pare estava menys nerviós, i esbufegava menys, i no s'ofegava, i em deia "gràcies, fill, gràcies".

Just en el moment en què recolzava el meu pare cap a la paret i em disposava a despullar-lo -de tanta por s'ho havia fet a sobre- els crits del fons del passadís anaven decaient, i quan m'hi acostava per veure què li passava a ma mare, sentia un xiuxiueig que repetia "amen, amen, amen, algun dia tornàrem a ser lliures, algun dia tot anirà millor, algun dia trobarem una sortida".

M'he refet d'aquesta visió una hora després d'haver-la tinguda. He picat amb força contra la paret on hi ha el bagul, com si estigués buscant una manera violenta d'acabar amb el fred. Ja més tranquil, m'he ajagut de nou a investigar la paperassa, a ordenar-ho tot, a recomposar el caos, classificar el desvari. He trobat uns fulls de color sèpia d'un tal Ruskin McRoss amb lletres i acords, com si estractessin de cançons d'una gravació mai realitzada. Hi havia marques de culs d'ampolla per tot arreu i diversos treballs. Després he estat repassant els poemes cursis i afectats de l'aolescent Roger Valldemossa, i finalment m'he trobat amb un deliri d'Alan Silverchair. He reconegut al fons del bagul un escrit pornogràfic de Darbont de Saint-Germain, però estava massa cansat com per llegir un escrit que em podia provocar ereccions, i he decidit tornar-me'n a dormir.

El salt del trapezista

"Enseyoreixes
tot l'oblit del món.
En mi entren a les palpentes
totes les llumenetes de la humanitat,
i jo les escupo fosques,
astèniques,
amb sentiment de culpa.
"Tot allò que hem d'aprendre
és la moderació, la humilitat",
em deies,
jo deixava anar-me en planys escandalosos.
"Estàs bé? Pensa que tu ets el més important",
i jo devia anar per l'últim degoteig de pena,
somicava tot l'amor del món
i em desfeia.
Ara tot jo,
el meu serpenteig,
temptejo mil crepuscles.
Camino a estones imprecís
i hi ha moments
que de tanta fermesa
sembla que hagi de destrossar
els fragments per on trepitjo.
Això sí.
Totes les meves passes tenen
la forma de l'interrogant."

Roger Valldemossa, El salt del trapezista, Sant Pol de Mar, 2005.

Lo servent llegeix Alan Silverchair amb mal de pit

"Hi ha moments en què voldria escapar-me. Haver escapat abans de tot. Abans no hagués passat res de tot això. Tot. No ser-hi mai enlloc. Desaparèixer. Res.

De vegades penso que ja fa temps hauria d'haver anat a un poblet de la Patagònia més inhòspita, a algun paratge perdut de les illes Orcades, a una vil·la petita dels boscos de Nagasaki. Seguiria sent la mateixa persona? M'hauria acceptat tal com sóc? Llavors em demano per la forma de les segones oportunitats, per com deu ser l'arrepentiment quan es cura, quina forma de redreçar-se tenen els que han caigut més baix.

Ajagut davant la finestra m'emborratxo. Ara l'ampolla de whisky ja és mig buida i miro el cel gris, ennuvolat. Sí, penso que hauria d'haver fugit abans. De quina caverna surt aquesta veu que em desvetlla? Sóc jo qui estic caient pel precipici? Em desperto de cop i veig la seva cara mirant-me.

-Has acabat? Algun dia t'hauran de posar els quatre cargols que et falten. No pots deixar mai de fer tonteries? Cada dia ets més estúpid!

I aquesta última frase em retrona per totes les artèries. Intento acostar-m'hi sense perdre del tot la compostura, vull abraçar-la per fer-la meva, així d'egoista he estat sempre. Dec fer una pudor a alcohol terrible. Dec ser un home patètic. Ella em rebutja.

Faig una última glopada a l'ampolla abans de deixar-me endur per l'astènia de nou mentre penso que cada dia sóc més estúpid."

Alan Silverchair, Quaderns d'amor, Cormancock, 1987.

He tancat el quadern amb un mal al pit preocupant. Sembla que la calor méstà afectant massa. Fa dies que no dormo. Avui aniré al llac a banyar-me, m'he de purificar de tantes coses. Llegir les pàgines desordenades del bagul m'ajuda. Les vaig traient a poc a poc, amb cura, les apilo per autor com si així pogués ordenar el caos que m'incomoda. Potser algun dia sóc capaç de creure en mi suficientment com per no haver de dependre tant d'allò que han escrit els altres.

La maduresa de Roger Valldemossa

"De catacumbes vinc.

Talment com si el silenci ajornés

drecera morta.

Fullam

defora el pit

escric la sangonera.

Pèrfid,

recalco la tempesta;

designo els meus enganys com si endrapessin

cendra.

Faig veure que sóc dòcil perquè trobo a faltar la innocència.

Ja no recordo quantes mentides he dit avui

per suportar l'existència;

endreço tremolors

i amb el crepuscle

intento oblidar

tota la pena que he anat acumulant al llarg de la jornada.

Imagino què somiaré.

Sovint penso en amazones

que m'agafen de la mà

sobre la sorra lluent

d'una platja infinita

-i això que jo odio la platja-;

després penso en el meu amor

d'infància

ensenyant-me

una clau,

somrient,

mentre em fa entrar per la porta del darrera

a un passadís secret

del castell més impossible.

Qui pogués estar al sorral empastifant-se encara!

De sobte,

en tancar els ulls,

penso en la barca, el port, l'estiu

i la mirada sedosa i tot il·luminat

encaramant l'albada...

Al final de tot

del túnel hi ha un devessall de fosca,

i, atent a l'embranzida,

em dic que tots els meus desitjos la volen travessar.

Quan ja de dia em llevo

torno a aferrar-me a aquesta catacumba meva.

Davant del mirall, tot silenci, somric per no plorar.

He après a fer-me gràcia."

Roger Valldemossa, El salt del trapezista, Sant Pol de Mar, 2005.