Les nits al bosc, lluny de Mon Castell

Ma mare resava per tot i per tothom. A les nits, quan encara vivia al bosc, amb ella, s'aixecava de matinada i vagava pels passadissos de casa amb la mirada trista. I resava, com lamentant-se. Recordo la nit que vaig decidir marxar...

Jo em trobava arraulit entre els llençols, i vaig sentir els passos petits i acompassats, fúnebres, de la meva mare. Vaig sentir com parlava en veu alta, com jeia al sofà un moment, es tornava a redreçar i es dirigia vers l'habitació de nou. Vaig encendre el llum quan encara ressonaven dins meu els crits del fons del passadís. Vaig sortir corrent, era nit de tempesta, i vaig travessar tot el bosc fins arribar als peus del turó. Em vaig despullar i a poc a poc, notant la violència de l'aigua sobre la meva pell jove, vaig pujar fins dalt la carena. Mai ningú m'havia dit que aquí dalt hi havia un castell, i, tot i que vaig patir per arribar-hi, ara m'agrada passar les nits dins les estances buides, reordenant el caos. De vegades sento els udols de les bèsties que habiten el bosc, i les campanes marquen l'òrbita de la lluna, però jo sóc feliç dins Mon Castell. I somric mentre allà al bosc, en la llunyania, ressonen els crits del fons del passadís i ma mare resa per tot i per tothom.

Mon Castell

Des de la finestra del castell des d'on escric es veu el bosc que el circumda. A l'hivern els arbres estan secs, les branques buides i esfilagarsades com les mans d'un moribund a punt d'exhalar l'últim sospir. El turó que acull les portes de Mon Castell és molt a prop de la lluna. Les set estances són buides. No hi ha mobles. Quan vull dormir camino fins al bosc i m'esmunyo entre les fulles. De dia és fàcil arraulir-se en algun racó on no faci massa fred. Ara mateix, però, la temperatura em permet quedar-me, fins i tot, a la vora del riu. De nit em refugio aquí al capdamunt del turó, a l'estança més elevada. Cada quart sonen les campanes. De tant en tant el vent esbatana portes i finestres i sembla que hagin d'entrar els esperits.

Diuen que antigament aquí vivia un comte que es dedicava a enterrar els morts sota les construccions de pedra que delimiten les parets de Mon Castell. Jo vinc a passar-hi les nits perquè és silenciós, recòndit i no hi passa mai ningú. A l'estança d'abaix de tot hi ha un bagul, l'únic moble de tot l'edifici que encara perviu. Fa cinquanta anys els habitants dels pobles més propers es van reunir per cremar-ho tot. Però van oblidar cremar aquest bagul, que no puc obrir perquè no he trobat mai la clau, encara.