Margot

"Caminant per la riba he vist la brutícia del llac. Els esputs dels habitants de la vil·la són densos i triguen molt de temps en esvair-se del tot. Suren una mica; de vegades semblen nenúfars esperant qualque animaló distret posar-s'hi a sobre.

Ahir vaig sentir ma mare cridant des de la seva habitació, a les golfes. La lluna plena resplandia i quan vaig mirar amunt per les escales recargolades que a empentes em condueixen cada dia a l'Habitació de les Rates vaig intuir la silueta del cos de ma mare udolant, el cap fora la finestra, intentant espantar tots els unicornis que, com ella diu, s'han acostat aquests dies al bosc. Fa unes setmanes em va explicar que són ells els qui han provocat l'epidèmia. Jo no sento res, però ella assegura que els habitants de la vil·la es lamenten nits senceres.

Jo només veig que els camps estan completament erms, i el llac cada vegada arrossega més brutícia."

Margot Recasens de Moratallada. Diaris del soterrani. 13 de febrer de 1887.

Al capdamunt del full on amb prou feines vaig poder llegir aquest text hi havia dibuixat un cor sagnant, i la tinta estava correguda, com si algú hi hagués plorat a sobre.

El contingut del bagul

M'ha costat molt obrir el bagul. Havia estat tota la tarda passejant per la vora del llac, omplint-me les mans d'aigua congelada. Avui al bosc l'aire estava quiet i gèlid. El fred ha arribat de cop, sense gairebé cap mena d'avís.

Quan he arribat a Mon Castell, mitjanit tocada, m'he enfundat els guants de làtex que un dia vaig trobar encara lluents, com nous, dins la soca d'un arbre al bosc, i amb el repertori de branques que he anat acumulant aquestes darreres setmanes m'hi he posat. Malgrat la incipient resistència, finalment el pany ha cedit i el bagul s'ha obert. M'ha sortit una mica de sang quan la branca s'ha partit en dos, i unes gotes han caigut dins el bagul. La ferida segueix oberta.

He introduït les mans caut per por a allò que pugués trobar dins: la sang ha fet una reacció estranya amb la fina capa de pols acumulada sobre el contingut i ajudant-me d'una espelma he pogut distingir fulls entintats. La sang ha netejat els fulls, desgastats, la tinta amb prou feines visible. Amb molt d'esforç he pogut llegir-hi: "Com superar el silenci? Notes a la vora del llac, Margot Recasens de Moratallada, 1888". Excitat, he començat a furgar amb les mans tot allò que omple el bagul. Fulls i més fulls, textos, noms, tinta desgastada, pols. M'ha semblat discernir nou autors diferents durant les dotze hores que he estat organitzant tot allò que contenia el bagul. Ara començo a confondre la sang de la ferida oberta amb la tinta dels textos, no he fet més que respirar pols de fa anys i els ulls i el cervell em comencen a fallar.

Llacunes

De vegades m'entren ganes de baixar corrent la muntanya i posar el cap dins l'aigua. De bones a primeres pot semblar un acte estúpid i afectat, però no és per això que m'agrada. En realitat no tinc ningú al meu voltant, de manera que m'és impossible fer-ho com a crida victimista. Senzillament, m'agrada sentir com les meves neurones turgeixen amb la calma gelada de l'aigua del llac.

Fins que vaig venir a Mon Castell no tenia notícia d'aquest estany d'aigües gelades. Alguna vegada havia passejat pel bosc, pels límits que el circumden, però mai m'hi havia endinsat fins aquell dia en què ma mare va començar a cridar desesperada. Quan vaig sortir de casa aquell dia, la porta ja era oberta. No sóc capaç de recordar què pensava aleshores, quines eren les imatges que se'm succeïen en ment. Només em recordo corrent, exasperat, com espantat no sé de què, arbres i arbres passant davant meu com si viatgés en tren, fulles caient i la pluja esclafant-me els pocs pedaços de roba que, no sé per què, em quedaven esparracats, enganxats al cos, barreja de suor i aigua. Després de pujar la muntanya i entrar al castell vaig dormir com mai ho havia fet fins aleshores. Deu, onze, potser dotze hores, vaig ser incapaç de comptar-les. El meu cos havia notat l'esforç de la cursa fins tant amunt, i la meva pell mullada per la pluja necessitava regenerar-se. D'altra banda, mentalment estava gairebé mort. En despertar, el sol brillava zenital. Més relaxat, vaig baixar el turó i vaig contemplar Mon Castell, ruïnós, relluent, majestàtic. A mida que caminava el bosc s'anava eixamplant. Tot d'una vaig topar amb l'estany. I en posar-hi les mans, i després d'un primer espasme, em va agradar comprovar que l'aigua era gèlida. Vaig reclinar-me i, amb por per la possible reacció però amb ganes d'adormir les neurones, vaig posar-hi el cap.

Home plorant

Avui, passejant pel bosc, he recordat un moment de la meva infància que feia temps que havia retingut en algun lloc perdut del meu cap. Fou quan jo tenia set anys. Com de costum, jo em trobava a l'habitació, ajagut a terra, fent un puzzle. Sobre la tauleta de nit tenia una làmpada en forma de serp enroscada, de color taronja, i m'agradava encendre només aquesta làmpada i no la resta de llums: la de la tauleta de nit em recollia, era càlida, prou intensa com per no fer-me mal a la vista tractant d'endevinar quina peça encaixava amb l'altra i no tant com per molestar-me les pupil·les.
De sobte vaig sentir un plor angoixant que venia de qui sap on. En un primer moment vaig creure que podia tractar-se de la meva mare que, perduda, tornava a vagar pel passadís sense saber on estar-se quieta, d'una banda a l'altra de la casa, omplint les estances de precs i en aquesta ocasió de plors. Vaig sortir al passadís per consolar-la, però me la vaig trobar quieta, amb els ulls molt oberts, mirant-me en penombra, amb la llum de la làmpada-serp il·luminant l'escena. Tant sorpresa com jo, em va agafar de la mà i vam dirigir-nos vers la finestra del passadís que donava al pati interior, des d'on es percebia perfectament el gemec profund i acompassat, tallat a estones per un somicar fràgil com el d'un nen petit a qui se li acaba de trencar la joguina preferida per negligència pròpia. Va descórrer la cortina de color beige desgastat i va apujar una mica la persiana, discretament. A la cuina de casa els veïns un home assegut a una cadira de fusta es fregava els ulls amb força, mocant-se amb el braç esquerre de la màniga d'un pijama excessivament infantil per l'edat que aparentava. Ma mare, abaixant la persiana de nou, em va mirar amb un toc de malícia i va somriure com una nena petita que acaba de rebre el regal més bonic, il·luminada de lluny la comissura dels seus llavis prims per la làmpada encesa de la meva habitació.

Un dia anodí

Avui ha plogut tot el matí. He aconseguit trobar una petita cabana mig desfeta al bosc i m'hi he refugiat mentre intentava dormir una mica. Ahir a la nit vaig estar despert fins tard, mirant les constel·lacions des del balcó de Mon Castell. Ara comença a fosquejar i tinc son. He estat un parell d'hores recorrent les estances buides. De les pedres i els pals que he recollit aquest matí he intentat fer-ne mobles i lleixes, però a la mínima que hi col·locava els meus objectes tot cedia i s'esfondrava com un castell de cartes exposat a un cop de vent.

Abans de sortir al balcó he volgut netejar el bagul. M'he assegut a terra, com si fos un nen petit a punt d'iniciar un joc amb els seus germans, i he recordat quan ma mare ens portava els gots de llet al menjador i nosaltres jèiem cofois pintant amb rotuladors els fulls de les llibretes on el meu pare apuntava les factures mensuals, amb la bronca consegüent. Llavors ma mare ja resava, però ho feia en secret i no caminava pel passadís com si fos un fantasma. M'he assegut al costat del bagul i amb un drap i una ampolla d'alcohol que ha quedat ben buida he anat refregant tots els seus costats, centímetre a centímetre. M'ha resultat especialment difícil netejar el pany: sembla que a dins hi ha alguna cosa incrustada; la clau, potser. Just quan estava a punt d'aconseguir extreure-ho, un cop de vent ha fet petar una finestra i he decidit deixar-ho córrer. Ara sortiré al balcó i seguiré mirant les constel·lacions, esperant la llum del dia per poder dormir. Tinc ganes de saber què hi ha dins el bagul.