Ahir va ploure tota la nit. Ara que vespreja i he estat tot el dia passejant pel bosc encara humit, trepitjant el brancam mullat, m'assec a la sala petita, on he sabut encendre una foguera que de tant en tant aconsegueixo ressuscitar. Em situo a prop de la finestra de l'ala sud, des d'on es veuen les muntanyes que separen el poble de les valls on diuen que ningú s'ha atrevit mai a entrar. Veig a la paret projectades pels rajos lunars les buganvíl·lies que misteriosament algú va plantar al balcó d'aquesta part de Mon Castell. Respiro fons. Aquesta tarda he passat un mal tràngol. He tingut un malson.
Les campanes de Mon Castell tocaven quarts de cinc. Cansat de caminar, quan semblava que el sol deixaria pas a un plàcid cap-vespre i podria contemplar la posta des del peu del llac, m'he ajagut a fer una becaina.
He somiat que era als grans magatzems d'una gran ciutat, i vagava perdut per passadissos buits de gent i plens de cartells, llums, neons encenent-se i apagant-se, veus que donaven indicacions incessantment pels altaveus situats a cada cantonada de cada botiga de cada passadís de cada planta. I jo corria escales amunt escales avall, entrava i sortia de les botigues i no trobava ningú. De sobte, he topat amb una porta metàl·lica de color beige on amb unes lletres vermelles ben grans hi posava PRIVAT; i hi he entrat. Allà tot era fosc. Sentia crits al fons del passadís, a un racó ma mare plorava desconsolada mirant-me fixament als ulls, i hi havia dues habitacions separades per sengles portes transparents. A l'esquerra un grup de gent brandava pancartes on s'hi llegia "Perduts" i un d'ells em mirava i em deia "O bé estàs fugint, o bé estàs buscant", i no parava de repetir-ho, el maleït. A la sala de la dreta un altre grup de gent d'aspecte moribund a penes sostenia pancartes on s'hi llegia "Els qui han perdut quelcom" i tots escrivien coses i m'ho mostraven, a punt d'esclafir a plorar. De sobte em veia entrant a la sala de la dreta i parlant amb gent que havia perdut algun amic, gent que havia perdut algun amor, gent que havia perdut el pare, gent que havia perdut la mare... Llavors els de la sala de la dreta es barrejaven amb els de l'esquerra i tots començaven a espantar-se els uns dels altres i feien espasmes i cara d'espantats. Jo era al centre, i ma mare cridava mirant-me als ulls.
Quan m'he despertat havia començat a ploure de nou. S'havia fet de nit, l'aigua del llac havia creat un corrent estrany a partir del qual un podia entreveure la quantitat de brutícia que s'hi havia anata acumulant al llarg dels anys, i tot jo tremolava com un nen abandonat al bosc, perdut en la foscor. Quan he començat a córrer enfilant Mon Castell he notat que les gotes de pluja es barrejaven amb les llàgrimes que em regalimaven per les galtes gelades.
