Ordenant el bagul; poemes d'un adolescent emocionat

Avui, després d'un passeig curt al llarg de la riba dreta del llac -feia molt bon dia i les copes dels aametllers comencen a estar florits, creant una estampa quasi idíl·lica- he passat la tarda regirant més papers del bagul que vaig trobar ara ja fa mesos a l'única estança del castell que contenia alguna cosa. A aquestes alçades això ja no és així. L'hivern, dur i rigorós, ha provocat que hagi anat fent fogueres a gairebé totes les habitacions, de manera que per tot arreu hi ha restes de carbó i pedres, brases apagades. A més a més he anat repartint l'espai de papers i he intentat decorar les finestres amb cortines de branques recobertes d'arbustos secs i flors groguenques.

He tractat sense èxit classificar els papers que de moment he trobat, i a cada estança he decidit posar-hi un text. De moment he separat cinc grups: els papers delirants del poeta neobeatnik Alan Silverchair; els poemes greus i reflexius d'Ibrahim Leba-Nomar, l'àrab de Jerusalem; les notes excitants i excitades del marquès versaillesc Darbont de Saint-Germain; i el relat cru i espantat de la pobra Margot, confinada al soterrani durant anys... Hi ha una sèrie de poemes l'autor del qual encara no he aconseguit identificar, i les notes d'un ex-brigadista internacional que va estar-se uns mesos refugiat a la vil·la. Avui, però, he topat amb un altre paper signat, un personatge curiós: l'ànima fràgil i decadent d'un adolescent que va escapar de casa seva i va malviure a Mon Castell. He trobat un full manuscrit; en ell hi havia diverses vegades escrit el nom d'una noia i a un dels marges, el Roger havia dibuixat un pentagrama amb notes musicals i a sota hi tenia escrit Trois Gymnopédies, Erik Satie, i un rostre entristit i magre. Amb una lletra gairebé inintel·ligible, amb notes per tot arreu, he aconseguit desxifrar un primer poema i unes notes adjacents:

la çoçobra viperina d'aquell captiveri turgent

Tinc un crit enmig del pit i una petita merdeta.

Tinc un correfoc dins cada artèria

maldant per explotar

i em guardo les espurnes.

Resigno tremolors.

Em frustro tot orgasme

des que entenc que puc canviar

la deriva del desig

que em podria alliberar

i tinc el gemec fet de vellut

quan encinto de desídia la foscor;

lluna ressúa de plaer

i la matinada em crida a cau d'orella més,

que més,

que vol treure'm el crit

d'enmig del pit

per explotar-me els correfocs

i trencar el marbre

sobre cada fragment de pell

del meu deliri

inconsistent

turgent i

aspre."

Roger Valldemossa, L'Imperi dels Perduts. Palau del Desesper, Mon-Castell - Highlands, 2002.

Afegia, ja sense cap mena d'ordre...

"Teníem pressa.

Érem dos cossos que havien passat massa fred durant massa temps. Jo et vaig agafar la mà i vaig fer-te notart el batec del meu cor, mirant-nos als ulls el món semblava en ordre. Tu vas fer lliscar la mà oberta pel meu pit, em vas posar els meus dits sobre els teus llavis tremolosos. Just en el moment en què ens anàvem acostant, seriosos i feliços, es va començar a fondre tota la neu que recobria Mon Castell"

M'he adormit sobre els poemes de Roger Valldemossa sentint-me com un adolescent enamorat; m'he despertat com passa sovint amb tremolors, suant com una mala cosa, tocaven quarts de cinc i la lluna semblava riure's amb condescendència de la meva ridícula emoció.