Poemes de Roger Valldemossa, l'adolescent enamorat (i cursi)

"De quina fragilitat

amagada
d'un incert paradís
va sorgir el teu somriure d'esperança?
Quin somni
vas tenyir de porpra
amb els teus ulls de fada despistada
i l'aire dels teus braços
llargs com un pervindre

il·lusionat?
Faré veure que la sola melodia dels teus dits
no m'és present
per dir-te que vull ser-hi quan no hi sóc
-i no puc fer-ho-
i la pluja del meu núvol d'impotència
bastexi somnis
sota un porxo

imaginari.
Vindré a fer-te poesia
quan les llàgrimes
t'ofeguin voluntats.
M'obriré el pit, el cor, les cames, els cabells,
segaré paraules dites
per cridar silencis morts
i entintar un altre
poema quan no tinguis l'aixopluc.
Baixaré a buscar llavors als rius de foc que més t'agradin;
fes-me pujar amb tu i les teves ales
al jardí que m'ensenyaves,
al loc dolç d'esforç nascut.
Prenyaré cada rajola
perquè creixin roses malves
al costat de l'asfalt

brut.
Els teus ulls
són el per què
de la pregunta que el mirall em fa cada matí,
quan encara és fosc
i vull seguir somiant
en tu,
amb tu,
per tu."

Roger Valldemossa, L'Imperi dels Perduts. Palau del Desesper, Mon-Castell - Highlands, 2002.

Els papers on vaig trobar poemes com aquest estaven rebregats, semblava que algú hi hagués plorat a sobre, i els marges estaven plens de noms de dona.