La maduresa de Roger Valldemossa

"De catacumbes vinc.

Talment com si el silenci ajornés

drecera morta.

Fullam

defora el pit

escric la sangonera.

Pèrfid,

recalco la tempesta;

designo els meus enganys com si endrapessin

cendra.

Faig veure que sóc dòcil perquè trobo a faltar la innocència.

Ja no recordo quantes mentides he dit avui

per suportar l'existència;

endreço tremolors

i amb el crepuscle

intento oblidar

tota la pena que he anat acumulant al llarg de la jornada.

Imagino què somiaré.

Sovint penso en amazones

que m'agafen de la mà

sobre la sorra lluent

d'una platja infinita

-i això que jo odio la platja-;

després penso en el meu amor

d'infància

ensenyant-me

una clau,

somrient,

mentre em fa entrar per la porta del darrera

a un passadís secret

del castell més impossible.

Qui pogués estar al sorral empastifant-se encara!

De sobte,

en tancar els ulls,

penso en la barca, el port, l'estiu

i la mirada sedosa i tot il·luminat

encaramant l'albada...

Al final de tot

del túnel hi ha un devessall de fosca,

i, atent a l'embranzida,

em dic que tots els meus desitjos la volen travessar.

Quan ja de dia em llevo

torno a aferrar-me a aquesta catacumba meva.

Davant del mirall, tot silenci, somric per no plorar.

He après a fer-me gràcia."

Roger Valldemossa, El salt del trapezista, Sant Pol de Mar, 2005.