Lo servent llegeix Alan Silverchair amb mal de pit

"Hi ha moments en què voldria escapar-me. Haver escapat abans de tot. Abans no hagués passat res de tot això. Tot. No ser-hi mai enlloc. Desaparèixer. Res.

De vegades penso que ja fa temps hauria d'haver anat a un poblet de la Patagònia més inhòspita, a algun paratge perdut de les illes Orcades, a una vil·la petita dels boscos de Nagasaki. Seguiria sent la mateixa persona? M'hauria acceptat tal com sóc? Llavors em demano per la forma de les segones oportunitats, per com deu ser l'arrepentiment quan es cura, quina forma de redreçar-se tenen els que han caigut més baix.

Ajagut davant la finestra m'emborratxo. Ara l'ampolla de whisky ja és mig buida i miro el cel gris, ennuvolat. Sí, penso que hauria d'haver fugit abans. De quina caverna surt aquesta veu que em desvetlla? Sóc jo qui estic caient pel precipici? Em desperto de cop i veig la seva cara mirant-me.

-Has acabat? Algun dia t'hauran de posar els quatre cargols que et falten. No pots deixar mai de fer tonteries? Cada dia ets més estúpid!

I aquesta última frase em retrona per totes les artèries. Intento acostar-m'hi sense perdre del tot la compostura, vull abraçar-la per fer-la meva, així d'egoista he estat sempre. Dec fer una pudor a alcohol terrible. Dec ser un home patètic. Ella em rebutja.

Faig una última glopada a l'ampolla abans de deixar-me endur per l'astènia de nou mentre penso que cada dia sóc més estúpid."

Alan Silverchair, Quaderns d'amor, Cormancock, 1987.

He tancat el quadern amb un mal al pit preocupant. Sembla que la calor méstà afectant massa. Fa dies que no dormo. Avui aniré al llac a banyar-me, m'he de purificar de tantes coses. Llegir les pàgines desordenades del bagul m'ajuda. Les vaig traient a poc a poc, amb cura, les apilo per autor com si així pogués ordenar el caos que m'incomoda. Potser algun dia sóc capaç de creure en mi suficientment com per no haver de dependre tant d'allò que han escrit els altres.