El deliri de lo servent

Feia tant de fred a Mon Castell que aquesta darrera nit no he pogut dormir gairebé ni una hora sencera d'una tirada. M'anava despertant, i caminava per les estances buides esperant que se'm passés el fred. M'he quedat quiet davant el passadís més llarg i, no sé si producte de l'ampolla de whisky que m'havia begut per suportar la temperatura abans de jeure o del fred mateix que m'atenallava he tingut una visió.

El meu pare havia caigut a terra, i el seu rostre impàvid semblava demanar alguna cosa, però somicava d'una manera tan silenciosa que no acabaves d'entendre si estava morint-se o si senzillament s'ennuegava amb les seves pròpies llàgrimes i no et podia parlar. Jo el mirava des del llindar estant, mentre al fons del passadís algú cridava i resava tan fort que semblava que tots els veïns s'haguessin de despertar. Al final jo em posava davant del meu pare i ell, vermell com un tomàquet de l'esforç i amb els braços estesos em feia entendre que l'ajudés a aixecar-se. Del seu esbufec accelerat sortia un lleu "Vine fill ajuda'm" mal pronunciat, i jo l'aixecava amb totes les meves forces però no podia, i ell tornava a caure. En el moment en què els crits del fons del passadís es tornaven més violents, i es barrejaven amb precs i resos i amens i un seguit d'insults insuportables dirigits a vés a saber qui, jo prenia una decisió. I llavors li vaig dir "Pare, ara t'arrossegaré". Ell va assentir. I cada vegada érem més lluny del fons del passadís, i el meu pare estava menys nerviós, i esbufegava menys, i no s'ofegava, i em deia "gràcies, fill, gràcies".

Just en el moment en què recolzava el meu pare cap a la paret i em disposava a despullar-lo -de tanta por s'ho havia fet a sobre- els crits del fons del passadís anaven decaient, i quan m'hi acostava per veure què li passava a ma mare, sentia un xiuxiueig que repetia "amen, amen, amen, algun dia tornàrem a ser lliures, algun dia tot anirà millor, algun dia trobarem una sortida".

M'he refet d'aquesta visió una hora després d'haver-la tinguda. He picat amb força contra la paret on hi ha el bagul, com si estigués buscant una manera violenta d'acabar amb el fred. Ja més tranquil, m'he ajagut de nou a investigar la paperassa, a ordenar-ho tot, a recomposar el caos, classificar el desvari. He trobat uns fulls de color sèpia d'un tal Ruskin McRoss amb lletres i acords, com si estractessin de cançons d'una gravació mai realitzada. Hi havia marques de culs d'ampolla per tot arreu i diversos treballs. Després he estat repassant els poemes cursis i afectats de l'aolescent Roger Valldemossa, i finalment m'he trobat amb un deliri d'Alan Silverchair. He reconegut al fons del bagul un escrit pornogràfic de Darbont de Saint-Germain, però estava massa cansat com per llegir un escrit que em podia provocar ereccions, i he decidit tornar-me'n a dormir.