Els viatges d'Alan Silverchair

"Astres operístics

sota un cel centellejant

-taciturna oda-

feien volar somriures.

Tots els que imaginava en el teu rostre

proper al cel

creuant el pont d'al·lumini

i d'il·lusió;

feia el transcurs

imaginant que era amb algú

i que era hivern.

Feia fred

i havíem d'abraçar-nos

perdonant-nos la duresa i,

honestament salvatges,

tapant-nos les ferides,

miràvem

sobre el riu

com queia la tarda.

A poc a poc

cridaven les gavines.

Tancaven tots els balcons

les sees xafarderies.

I llavors tu em somreies.

Abraça'm,

devies demanar.

Entrant per la pujada,

sota el pont,

he vist una pintada.

"AMO-TE RITA".

És al·literació.

Just davant,

un jove

-depsrés vaig descobrir que a les nits bufava vidre a Vilanova da Gaia per saciar la curiositat dels turistes-

fregia les sardines.

No feia fred.

No era hivern.

Estava sol.

Els termòmetres marcevn més de quaranta graus.

Ningú em somreia.

Alan Silverchair, Viatges en el temps, Porto, 1991."