Lo servent torna a Mon Castell després de perdre's

Em costa tant interpretar el que ha passat que gairebé no puc obrir els ulls davant la llum encegadora. He estat vivint sense adonar-me'n dos mesos sencers a la intempèrie, diria. A les nits m'ajeia entre les fulles i al fons em semblava sempre entreveure les finestres esbatanades de Mon Castell, on finalment he arribat aquest matí.

El fet és que vaig sortir a buscar aigua per omplir les sisternes que vaig construir jo mateix i no recordo com vaig caure. Inconscient, embrutit per no sé quantes hores de pluja, delirant, vaig estar voltant el bosc. Cada vegada tenia la sensació d'estar més perdut. De tant en tant veia grups familiars o bé d'amics que arribaven per fer els seus picnics, i ho deixaven tot brut. Sortosament per mi, que podia alimentar-me d'allò que no recollien. De tant caminar un dia vaig arribar a la carretera. Vaig robar alcohol d'un restaurant, sense dir res, és clar, no vull que ningú s'interposi entre la meva solitud i jo. No vaig trobar res de menjar. He estat bebent, sí. Algunes nits saltava de branca a branca, i no sentia més que els udols dels llops rondant els troncs més gruixuts. Vaig llegir fa temps a un llibre gran amb les tapes dures que les poques hores de son i l'excés d'alcohol provoquen una sèrie d'al·lucinacions auditives i fisn i tot ocul·lars impossibles de suportar. Vaig recórrer el bosc emborratxat de pena. Plorava o eren les gotes de pluja les que anaven escolant-se per les meves galtes? Em banyava al riu, i això em mantenia viu: dins l'aigua em sentia recollit, com si en algun moment pogués salvar-me.

Aquest matí he topat amb la carena que duu a Mon Castell. Per un moment he cregut que tot es devia a una altra de les meves visions. He començat a pujar, entenent que, fos com fos, si arribava al cim podria tenir una millor vista de la meva decrepitud. I m'he trobat la porta oberta, uns cubells buits a l'entrada, un bastó vell i rosegat, com si en absència meva algú hagués entrat a Mon Castell. La porta ja no grinyola. A poc a poc, amb por, he traspassat llindars, he caminat estances buides, he estat llegint els fulls que ara ja, no sé si el vent dels dies o aquest intrús descarat, han anat escampant per tot arreu. Mig ebri encara, marejat, he començat per us poemes que l'àrab Ibrahim dedicava al seu pare...