Passeig pel bosc. Records

Aquesta tarda, mentre vorejava el pendent dret de la muntanya petita, i Mon Castell quedava lluny i jo m'endinsava al bosc, he intentat recordar escenes de la meva infància. He vist com somreia aquell amic mut que vivia dues illes més a l'est, ensenyant-me a muntar en bicicleta, i la nena de la trena que em trobava al parc, la que sempre em demanava que la perseguís fins que exhaustos sèiem al sorral i començàvem a fer pastetes. Hi havia un moment en què la trena se li embrutava i a mi m'agradava observar com els seus cabells rossos es barrejaven amb el marró fangós. La seva pell blanca, pàl·lida, tenia taques vermelles perquè estava cansada.

Després, ajagut a l'avet pelat he recordat el dia que el meu pare va estar a punt de deixar-me. Recordo sentir un gegant plorar. Somicava com un gos malalt. Caminava per casa esmaperdut, entrant a totes les habitacions, obrint calaixos i armaris, em mirava i deia: "És igual, fill, no passa res. Algun dia jo no hi seré i tu hauràs de seguir caminant." Somicava com si hi hagués alguna cosa més a esperar i ell hagués de perdre's-ho.

Ma mare mentrestant jeia al sofà i mirava amb els ulls desorbitats l'escena, impotent, ferida, sentint-se culpable. Recordo que el matí següent tot estava molt tranquil, i el meu pare es va llevar a la mateixa hora de sempre, cap a les sis, per veure com menys gent millor, i arrossegava les seves cames pesades, coix. Vaig entrar a la cuina per beure un got d'aigua. Em va mirar somrient i aixecant-se de la cadira va dir: "Algun dia jo no hi seré i tu hauràs de seguir caminant."

Quan he arribat a Mon Castell, he visitat totes les estances, pausadament, tranquil·la, com si encara estigués aprenent a caminar i em faltés mig món per descobrir.

Davant l'avet pelat

Baixant per l'empit esquerre de la muntanya que circumda Mon Castell hi ha un enfilall d'avets que encara s'estan netejant de tanta neu que tenien acumulada a les branques. Avui feia molt de vent, i ja gairebé tota s'ha fos, augmentant el nivell del llac i creant uns petitíssims, minços rierols que baixen carena avall fins arribar al peu del turó, allà on segons m'explicava ma mare quan jo era petit, hi havia una vil·la de cadàvers els fantasmes dels quals encara vetllen el bosc. "Ells són els qui criden així, udolen, em trenquen el cervell", deia sempre quan era petit, i obria els ulls amb força com si anés a esclatar-li el cap i de vegades cridava nerviosa, desesperada.

Passejant entre els avets, el vent fort apuntant-me el pit, amb els rajos de sol del crepuscle desfent la poca neu que encara quedava acumulada a les branques, m'he quedat aturat davant un tronc gèlid, unes branques pelades. De sobte, com si amb el vent tots els records se'm remoguessin, m'han passat per davant els crits de ma mare, el plor del meu pare -aquell gegant aprenent a caminar-, els udols de tots els fantasmes que habitaven la vil·la temps ençà, i he pensat en les estances de Mon Castell, buides, serenes, promesa per acomplir, aire fred sense corrompre.

Just en el moment en què sonaven quarts de dotze, negra nit, davant l'avet esquelètic, la primera llàgrima d'un llarg plor ha començat a caure per la meva galta esquerra.

Alan Silverchair, mestre neobeatnik

La neu s'ha anat desfent amb els primers rajos de sol després d'una setmana de grisor. El llac torna a ser ple d'aigua. No es veu tant la brutícia que s'hi havia anat acumulant, com si l'efecte del gel combinat amb aquests primers rajos de sol l'hagués netejat. De bon matí fins i tot diria que he pogut sentir per primera vegada un silenci acollidor al bosc, i no he sentit la necessitat de tancar-me a Mon Castell. He descansat ajagut a la vora del marge dret de la riba.

Al capvespre m'he dirigit de nou vers les estances buides, passejant, reordenant el caos. Avui he observat que les parets del castell són desmuntables. Els rocots massissos amb què va ser construït -segons m'explicà ma mare un dia- durant l'Edat Mitjana s'han anat erosionant amb el pas del temps, a causa de les ventades. De tant en tant, als marges de les estances s'hi acumula grava, pedra erosionada, i quan bufa el vent es formen cortines de pols.

Fa una estona, regirant el bagul he trobat escrits d'un autor nou. Potser n'havia llegit ja alguna cosa abans, però com que hi ha tants tants fulls sense signar...

"Vinc d'un espai de nit on les ventades esbatanen il·lusions. Ahir em vaig entrebancar amb la pedra de davant la porta de casa meva i avui he canviat la porta de lloc, he mogut la casa de parcel·la, he desfet el jardí per replantar-lo.

He anat a viure fora.

A dins seguia plovent, ara fa un moment quan he sortit amb el bagul aquí al peu de la llacuna. He vist unes quantes aranyes pujant-me pel cervell i he hagut de posar el cap sota l'aigua gèlida.

Fa tant de vent que la tinta dels fulls de dins el bagul es desincrusta i se m'enganxa, m'impregna la pell, em pigmenta l'epidermis.

M'he posat dins el bagul per refugiar-me de tot excepte de mi mateix."

Alan Silverchair, Hi ha d'haver un lloc per alguna banda. Notes metempsicòtiques d'un addicte a coses. San Francisco - Mon Castell, 1970-2000.