Margot perseguint sa mare sota la neu

Ahir feia un fred humit. El sol del migdia havia deixat pas a una tarda gèlida. Havia caigut neu durant tres dies seguits, i em vaig posar a passejar pels arbres nevats, sentint la placidesa de després de la neu, la quietud del món de quan hi hagut tempesta.
De tornada a casa, decidit a obrir el bagul, vaig escalfar-me una mica de tisana amb neu fosa, i vaig jeure al costat de les brases crepitants. Regirant la paperassa vaig topar amb això...

"He estat tot el matí perseguint la meva mare. M'ha estat difícil, malgrat la neu. Seguia les seves petjades, havia d'anar mirant a terra tota l'estona. No sé què havia passat exactament, jo estava mirant per la finestra des de l'Habitació de les Rates, i de sobte vaig sentir un espetec, un crit, la porta oberta i ma mare cridant que volia morir-se i que ningú la comprenia.
Com que la porta està tancada amb clau i no puc accedir a les escales de cargol de cap manera, he trencat el vidre del finestró com he pogut, fent-me us del canelobre -he hagut de suportar els cossos bruts i fastigosos d'algunes rates que descansaven reclinades sobre el llindar i que m'han caigut a la cara- i he sortit disparada a perseguir ma mare. He estat quatre hores buscant-la.

M'ha molestat especialment l'actitud passiva que ha mostrat quan he aconseguit trobar-la. Davant les meves insistents preguntes sobre què li passava, si es trobava bé, m'ha respost que per què li feia tantes preguntes, que no calia que fes veure que m'interessava tant per ella, i que havia de perdre-li el respecte al meu pare, que era dolent i malvat. Hem tornat juntes a casa. Durant el camí ha nevat i quan hem arribat me n'he adonat que no teníem medicines per curar la pulmonia que sembla que l'ha atacada.
De nit entrada, he tornat a imaginar-me, com si d'imatges entretallades del pitjor dels malsons es tractés, la imatge de ma mare cridant que volia morir entre els arbres nevats, caminant a uns metres de mi, ràpida, esperitada, sense fer cas als meus avisos. M'he despertat suant. Al menjador, ajagut al costat de la llar mon pare tenia uns pergamins a les mans. Plorava com ploren els gegants. He entrat per tranquil·litzar-lo, i quan érem els dos junts al menjador hem pogut sentir els crits del fons del passadís. Està estossegant sense parar. Crida i esputa sang, i se li barregen els atacs de tos amb els arravataments de bogeria. Hem avisat el metge però ens ha dit que no vol tornar mai més a casa nostra. Estem proscrits a la vil·la.

Jo miro cada nit des de la finestra del soterrani a veure si ve un d'aquests unicornis a què es refereix sempre ma mare i em salva. Vull que s'envoli ben amunt i em porti allà on no senti res."

Margot Recasens de Moratallada, Diaris del soterrani, 15 de març de 1887.

Crec que em vaig adormir amb el bagul obert i aquest matí quan m'he llevat m'he trobat tots els fulls esparcits per l'estança. Fa molt de vent i la neu es va fonent cada vegada més ràpid.