L'aristòcrata semental

"Els llavis entreoberts, amb la mà oberta anava acaronant-li la cuixa i li feia petons gairebé imperceptibles a la part que uneix el coll amb el pit. Ella amb prou feines amagava un gemec cadavèric, i quan alçava el cap per mirar-li els ulls negres, foscos com la nit, veia com li queien gotes de suor pel tors, fins arribar als seus pits calents i rodons.
Un crit agut de quan vaig penetrar-la va donar pas a una embestida salvatge. Poc abans de l'èxtasi vaig veure que ella somreia macabra i jo, extenuat, expirava els darrers alès de vida que em quedaven abans de defallir.
Entenebrida la cambra on ens havíem trobat la Duquessa de Chantilly i jo, la mé gran del castell, vaig veure reflexos del diable a tots els miralls de l'estança que abraçava el nostre desig. Un vague sentiment de culpabilitat em va atacar en el moment precís en què tots dos vam iniciar una orgia de sons animalescos que van acabar en un dels silencis més incòmodes i fatals que mai he viscut."

Darbont de Saint-Germain, Marquès de Roche-Massoque. Diaris acomplexats d'un aristòcrata semental. 1793-1799, Versailles - Mon Castell

Angoixat i febril sobre el llac gelat

Havia estat nevant durant tot el mes. Els marges de la muntanya eren absolutament recoberts de neu, no es veia ni un rostoll. Amb prou feines vaig poder obrir la porta per anar a buscar més llenya a la part frondosa del bosc, allà on segons la mare m'explicava els unicornis de la vil·la volen sobre les copes dels arbres i si et quedes quiet més de cinc minuts se senten els crits de tots els morts que en temps del franquisme van ser afusellats a la zona.
L'altre dia, regirant el bagul vaig topar amb el dietari d'un francès republicà, un brigadista internacional refugiat al poble que va malviure durant nou mesos a Mon Castell, abans no pogués escapar moribund i a punt de morir en diverses ocasions. Va deixar el seu testimoni ple de deliris i visions aquí, per sort.
Quan vaig arribar a la part frondosa del bosc i havia aconseguit amuntegar la quantitat que vaig creure suficient per atiar el foc vaig començar a alleugerir el pas en direcció oest cap al llac. Una capa de gel a punt d'esquerdar-se recobria les aigües turgents. De puntetes, vigilant no relliscar, vaig començar a creuar-lo. De sobte em van caure uns branquillons i vaig haver de quedar-me quiet uns minuts per ajupir-me, agafar-los i poder seguir endavant lentament, amb cura.
Quan vaig començar a caminar de nou vaig sentir alguna cosa que cruixia, un crit eixordador i el que em va semblar un cavall galopant que avançava fatalment cap a mi, vaig aferrar-me els branqullons al pit i vaig començar a córrer esperitat.
Vaig travessar el llac en uns segons mentre al meu darrera el gel s'anava trencant. Al peu de Mon Castell em va començar a fer molt mal el cap i sentia punxades al crani, com si algú estigués furgant entre les meves exaltadíssimes neurones. Una sensació d'esforç inútil i d'horror em va recórrer les artèries. Gèlid, febril, vaig intentar atiar el foc, que mai es va tornar a encendre. Tornava a ser de nit i, tot i que cada vegada feia menys fred, la febre em pujava.
No vaig poder deixar de sentir ni un minut els udols angoixats del més frondós del bosc mentre sentia com el llac s'esquerdava i avanaçaven cap a mi cent mil cavalls salvatges.

Alan Silverchair recordant

"Avui he sortit despullat a la muntanya que circumda aquest estrany castell on vaig anar a parar en un mal viatge. Encara em recordo arraconat a les escales d'emergència d'aquells grans magatzems de San Francisco amb en Joe tallant la droga, cremant-la, cremant-ho tot. Tinc records llunyans, confusos. Em sembla que a sobre nostre hi havia un passadís llarg que enllaçava un ala dels grans magatzems amb l'altra, i de tant en tant, en la foscor de la nit, passava algú corrent. Jo vaig mirar-me en Joe, ja havíem cremat uns quants grams i ell estava mig adormit, amb la màniga encara arromangada, el braç tens i la resta del cos encarcarat.

Em vaig imaginar que exhalava un fum verd, com una espècie d'esperit que em rodejava i formava unes cadenes al meu voltant, i tenia por i fred i començava a plorar. De les meves dents atrotinades, del meu àlè pútrid, va sortir un crit agut, i en veure que en Joe no despertava, sense deixar de cremar els grams que curosament havia dipositat sobre el paper de plata, vaig començar a cantar una lletra inventada en aquell mateix moment, alguna cosa aixi com "Hi ha gent que corre ràpid ràpd ràpid pels grans magatzems desèrtics, hi ha gent que passeja lenta lenta lenta pels grans magatzems plens". En Joe va entreobrir els ulls, i just quan m'estava injectant la segona dosi amb el braç ben tens, esperant que allò em dugués definitivament a la son, vaig sentir un fil de veu que em deia 'Ets patètic' "

Alan Silverchair, Hi ha d'haver un lloc per alguna banda. Notes metempsicòtiques d'un addicte a coses. San Francisco-Mon Castell, 1970-2000.