Sol naixent des d'un penya-segat, més enllà dels límits del bosc

Aquest matí feia un vent huracanat. He sortit molt aviat, no havien tocat les set encara, i m'he endinsat al bosc. Les copes dels arbres brunzien i m'ha suposat un esforç molt gran arribar a la part més profunda, allà on segons m'explicava ma mare els unicornis violaven les dones i s'envolaven i a les nits s'hi poden sentir els gemecs terrorífics dels soldats afusellats en temps de guerra; cendra i dolor.
Tenia tanta por que gairebé no recordo com he arribat al punt més allunyat de Mon Castell. Anava taral·lejant melodies desconegudes, quan de sobte m'he vist en un lloc del bosc on mai m'hi havia trobat abans. Semblava com si el bosc s'acabés, el límit exterior que circumda el llac i Mon Castell quedaven ja molt enrere, i hi havia una roca enorme sobre un petit turó, una espècie de penya-segat que em quedava molt a la vora. M'hi he acostat, malgrat el meu vertigen. M'he quedat en silenci uns instants, la por m'anava marxant com per art de màgia. Ha passat un estol d'ocells i feien tant de soroll que semblava que estiguessin matant algú. M'he quedat mirant el cel des de la roca del petit promontori, escoltant el ressò dels ocells, i he alçat els braços omplint-me de glòria.
Quan he dirigit la mirada vers l'horitzó, el sol començava a sortir i darrera meu el bosc s'il·luminava, deixant en el record tota la por. Lluny, molt lluny, m'ha semblat sentir que tocaven les vuit, i tot era silenci.

Poemes de Roger Valldemossa, l'adolescent enamorat (i cursi)

"De quina fragilitat

amagada
d'un incert paradís
va sorgir el teu somriure d'esperança?
Quin somni
vas tenyir de porpra
amb els teus ulls de fada despistada
i l'aire dels teus braços
llargs com un pervindre

il·lusionat?
Faré veure que la sola melodia dels teus dits
no m'és present
per dir-te que vull ser-hi quan no hi sóc
-i no puc fer-ho-
i la pluja del meu núvol d'impotència
bastexi somnis
sota un porxo

imaginari.
Vindré a fer-te poesia
quan les llàgrimes
t'ofeguin voluntats.
M'obriré el pit, el cor, les cames, els cabells,
segaré paraules dites
per cridar silencis morts
i entintar un altre
poema quan no tinguis l'aixopluc.
Baixaré a buscar llavors als rius de foc que més t'agradin;
fes-me pujar amb tu i les teves ales
al jardí que m'ensenyaves,
al loc dolç d'esforç nascut.
Prenyaré cada rajola
perquè creixin roses malves
al costat de l'asfalt

brut.
Els teus ulls
són el per què
de la pregunta que el mirall em fa cada matí,
quan encara és fosc
i vull seguir somiant
en tu,
amb tu,
per tu."

Roger Valldemossa, L'Imperi dels Perduts. Palau del Desesper, Mon-Castell - Highlands, 2002.

Els papers on vaig trobar poemes com aquest estaven rebregats, semblava que algú hi hagués plorat a sobre, i els marges estaven plens de noms de dona.

Reflexions i èxtasi de Darbont de Saint-Germain

"Eixerrancada, oberta, amb cara de lascívia, Julie anava galopant sobre el meu ventre i jo notava el devessall de nit dels seus llargs cabells foscos sobre la meva cara.
Havia estat tot el dia rebent visites oficials -dinar inclòs amb el rei Sol, que m'ha ensenyat tots els quadres de la Galeria dels Miralls-, entrenant-me en aquest difícil art de la mentida amb què ens reverenciem la nostra vanitat els uns als altres i eixamplem les nostres ambicions a la cort. De fet, no veig la diferència entre les enveges i les passions que l'altre dia vaig presenciar durant l'espectacle de tragèdia grega a la Sala d'Actes de Palau i aquestes bagatel·les de saló amb què ens delectem aquí a Versailles mentre a la resta del país la gent mor de fam, i a París la guillotina va estenent el Terror amb la mateixa impietat amb què els camperols cremen els cultius. Cada vegada tinc més por que la fronda arribi fins aquí...
Malgrat la fatiga, doncs, pròpia de la falsedat que m'envolta, havia estat pensant tot el dia en les cames molsudes de Julie, la dama principal de la neboda del rei, i les seves galtes enrojolides per la calor lasciva del seu posat. M'agrada quan passa pel meu costat i amb un somriure burleta i els ulls brillants es toca les lligues com qui està oferint el paradís. Dues mirades han estat suficients quan ens hem trobat aquesta darrera nit sols a la cuina. Dues mirades i s'han desfermat les regnes dels nostres desitjos més amagats, com cavalls sorgint de la caverna més fosca. Li he aixecat els enagos a poc a poc, palpant-li la cuixa mentre li introduïa el dit al sexe obert, primer amb delicadesa i després cada vegada més ràpid. Li anava fent pessigolles a les orelles amb el meu alè turbat, quasi animalesc, i ella m'anava omplint el coll de saliva.
De sobte Julie s'ha aixecat el vestit posseïda per una fúria inaudita en una criatura de palau tan tímida i discreta en públic, em mirava com si hagués d'arrencar-me el cor d'una queixalada, i ha quedat a la vista el seu corsè, mig deslligats ja els cordills per l'ímpetu amb què ens estàvem deixant anar.
L'he agafada amb violència per la cintura (jo començava a delirar i això sembla que a ella li agradava) i mentre s'eixarrancava i començava a gemegar amunt i avall com una desequilibrada jo tancava els ulls completament extasiat. Passats alguns minuts ella m'ha començat a picar al pit com una posseïda pel dimoni, ha doblegat el cos un instant per mossegar-me amb suavitat el coll i deia "més, en vull més, no t'aturis, ja tindràs temps de lamentar-te després..."

Darbont de Saint-Germain, Marquès de Roche-Massoque. Diaris acomplexats d'un aristòcrata semental. 1793-1799, Versailles - Mon Castell

Ordenant el bagul; poemes d'un adolescent emocionat

Avui, després d'un passeig curt al llarg de la riba dreta del llac -feia molt bon dia i les copes dels aametllers comencen a estar florits, creant una estampa quasi idíl·lica- he passat la tarda regirant més papers del bagul que vaig trobar ara ja fa mesos a l'única estança del castell que contenia alguna cosa. A aquestes alçades això ja no és així. L'hivern, dur i rigorós, ha provocat que hagi anat fent fogueres a gairebé totes les habitacions, de manera que per tot arreu hi ha restes de carbó i pedres, brases apagades. A més a més he anat repartint l'espai de papers i he intentat decorar les finestres amb cortines de branques recobertes d'arbustos secs i flors groguenques.

He tractat sense èxit classificar els papers que de moment he trobat, i a cada estança he decidit posar-hi un text. De moment he separat cinc grups: els papers delirants del poeta neobeatnik Alan Silverchair; els poemes greus i reflexius d'Ibrahim Leba-Nomar, l'àrab de Jerusalem; les notes excitants i excitades del marquès versaillesc Darbont de Saint-Germain; i el relat cru i espantat de la pobra Margot, confinada al soterrani durant anys... Hi ha una sèrie de poemes l'autor del qual encara no he aconseguit identificar, i les notes d'un ex-brigadista internacional que va estar-se uns mesos refugiat a la vil·la. Avui, però, he topat amb un altre paper signat, un personatge curiós: l'ànima fràgil i decadent d'un adolescent que va escapar de casa seva i va malviure a Mon Castell. He trobat un full manuscrit; en ell hi havia diverses vegades escrit el nom d'una noia i a un dels marges, el Roger havia dibuixat un pentagrama amb notes musicals i a sota hi tenia escrit Trois Gymnopédies, Erik Satie, i un rostre entristit i magre. Amb una lletra gairebé inintel·ligible, amb notes per tot arreu, he aconseguit desxifrar un primer poema i unes notes adjacents:

la çoçobra viperina d'aquell captiveri turgent

Tinc un crit enmig del pit i una petita merdeta.

Tinc un correfoc dins cada artèria

maldant per explotar

i em guardo les espurnes.

Resigno tremolors.

Em frustro tot orgasme

des que entenc que puc canviar

la deriva del desig

que em podria alliberar

i tinc el gemec fet de vellut

quan encinto de desídia la foscor;

lluna ressúa de plaer

i la matinada em crida a cau d'orella més,

que més,

que vol treure'm el crit

d'enmig del pit

per explotar-me els correfocs

i trencar el marbre

sobre cada fragment de pell

del meu deliri

inconsistent

turgent i

aspre."

Roger Valldemossa, L'Imperi dels Perduts. Palau del Desesper, Mon-Castell - Highlands, 2002.

Afegia, ja sense cap mena d'ordre...

"Teníem pressa.

Érem dos cossos que havien passat massa fred durant massa temps. Jo et vaig agafar la mà i vaig fer-te notart el batec del meu cor, mirant-nos als ulls el món semblava en ordre. Tu vas fer lliscar la mà oberta pel meu pit, em vas posar els meus dits sobre els teus llavis tremolosos. Just en el moment en què ens anàvem acostant, seriosos i feliços, es va començar a fondre tota la neu que recobria Mon Castell"

M'he adormit sobre els poemes de Roger Valldemossa sentint-me com un adolescent enamorat; m'he despertat com passa sovint amb tremolors, suant com una mala cosa, tocaven quarts de cinc i la lluna semblava riure's amb condescendència de la meva ridícula emoció.

Ibrahim Leba-Nomar a Escòcia

"Fart de ser un altre

i de fer coses per ser jo,

fins ara heu vist el gos

que us seguia.

Ara veureu el llop que persegueix

la seva pròpia satisfaccio"

Ibrahim Leba-Nomar, Fragments del principi del món; aquí a dalt, a les tenebres, Fort North, 1915.

L'amor segons Alan Silverchair

"La noia amb qui sortia fa uns anys em va dir que em podrís, que a veure si em posaven els quatre cargols que em falten, que sóc un nen consentit, un ploramiques de merda. I acte seguit va esclatar, tota ràbia i tendresa, en un plany silenciós i profund, molt dolorós. Vaig veure com li queien les llàgrimes sobre les seves mans estilitzades, de sílfide, i m'acaronava la barbeta amb cara de compassió i fúria.

- Et estúpid. Que no veus que t'estimo tal i com ets, que m'agrades així?

Jo me la vaig mirar abatut, devia fer cara de pocapena perquè ella m'apretava el mentó cada vegada més fort, i mentre li anava fent petons molt suaus a les llàgrimes que li regalimaven per les mans vaig dir:

- Vols un tripi?"

Alan Silverchair, Hi ha d'haver un lloc per alguna banda. Notes metempsicòtiques d'un addicte a coses. San Francisco - Mon Castell, 1970-2000.

L'angoixa d'Alan Silverchair

"De sobte, mirant la làmpada penjada del sostre, refregant-me els ulls histèricament, em va fer fàstic tot.

Em venien arcades. Vaig començar a veure estrelletes candescents al voltant de la llum; cada vegada s'eixamplava més la trajectòria que descrivien, fins que de tant refregar-me els ulls i mirar la llum, les estrelletes van anar resseguint el perímetre de tota l'habitació, i orbitaven al meu voltant, rodejant-me com un tornado angoixant de ràbia.

Del capçal del llit algú m'estirava dels cabells i una veu em martellejava el cervell repetint-me una vegada i una altra "culpable, culpable, culpable..." i després es van multiplicar les veus i l'òrbita histèrica d'estrelletes candescents girava amb més intensitat i sentia "no et perdonem, no et perdonem, no et perdonem..." i hi havia moltes mans estirant-me els cabells des del capçal del llit.

Llavors un forta ventada va obrir la finestra i va fer caure la làmpada. Em vaig incorporar tot d'una, les estrelletes seguien resseguint les parets cada vegada més ràpid, encenent-se i apagant-se sense parar. Vaig sentir un calfred a les artèries, les mans ara em feien copets a l'esquena.

Vaig començar a vomitar mentre la veu, burleta i sinistra, xiuxiuejava "pobret, pobret; seguim sense perdonar-te".

Alan Silverchair, Hi ha d'haver un lloc per alguna banda. Notes metempsicòtiques d'un addicte a coses. San Francisco - Mon Castell, 1970-2000.

Ibrahim Leba-Nomar

D'estrips de matinada
he batejat el meu regne.
Tinc un rerafons de vedella
que esbatana el meu oblit.
No he trobat mai qui es cregui el meu entusiasme.
Sóc covard.
De nit penso en la simplicitat de la muntanya
ensenyorint la meva delicada gosadia.
Entro a terrenys vedats quan m'emmascaro de llop.
Tinc sovint la sensació de
no arrelar-me prou als clots que vaig cavant
i llavors pujo per totes les teranyines del món,
buscant el racó de l'univers
on pugui queixar-me millor,
on pugui dansar amb l'entusiasme,
on trobi la manera de superar la mort.
Tots els moments d'ahir que vaig guardar
em fan pensar en les incerteses del demà.
Visc sol amuntegant la sorra del desert que trpitjo."

Ibrahim Leba-Nomar, Algú entendrà algun dia el meu entusiasme?, Jerusalem, 1904.