Alan Silverchair llegeix Ibrahim Leba-Nomar

"Avui m'he despertat amb molta més ressaca del que ve sent habitual els últims mesos. He sortit al bosc a caminar, i crec haver-me desmaiat cap al migdia. He sentit crits; crec que provenien del fons de tot del penya-segat. M'he despertat delirant que un gegant plorava davant meu demanant-me perdó, jeia a terra i no es podia moure, ni tan sols es podia aixecar. Una dona al seu voltant feia cara d'impotència, em mirava condescendent i darrera de tots dos veia un cartell de neons de tots colors i s'encenia la paraula E-N-T-U-S-I-A-S-M-E cada vegada més de pressa, intermitentment. He arribat a Mon Castell que ja havien tocat quarts de set, es feia fosc. Crec que m'he pres algunes pastilles més. Ja només m'alimento de drogues, herbes que trobo quan surto a fer els meus passejos matinals, i una mica d'aigua del llac. Ara fa uns minuts m'he despertat de nou, no sé quina hora és i als meus peus he vist un paper rebregat amb aquest poema.

Com es vertebra el món

Del meu còrtex pre-frontal
crisantems sortien.
Un occipital encarava porteria
i cada dos minuts tretze segons
sortia al balcó
a veure si alguna s'havia enamorat de mi.
Avall l'estela dels vençuts
hi he anat trobant perfums de pastanaga.
Des de turons incerts,
a punt de salpar al buit,
saltar cridant vers el turment
restituint la sorra,
desamarrant qualsevol llàgrima,
he caminat tota la nit
a banda i banda del castell
buscant udols,
trencant parets,
mistificant-me el crani.

Ibrahim Leba-Nomar, El final de tot l'entusiasme del món, Mon Castell, 1960.

M'he llevat amb la intenció de fer-me una sopa, però no he trobat ni un branquilló per encendre el foc. Fa molt de fred, i em sembla que la febre no para de pujar-me."

Alan Silverchair, Hi ha d'haver un lloc per alguna banda. Notes metempsicòtiques d'un addicte a coses. San Francisco - Mon Castell, 1970-2000.