El salt del trapezista

"Enseyoreixes
tot l'oblit del món.
En mi entren a les palpentes
totes les llumenetes de la humanitat,
i jo les escupo fosques,
astèniques,
amb sentiment de culpa.
"Tot allò que hem d'aprendre
és la moderació, la humilitat",
em deies,
jo deixava anar-me en planys escandalosos.
"Estàs bé? Pensa que tu ets el més important",
i jo devia anar per l'últim degoteig de pena,
somicava tot l'amor del món
i em desfeia.
Ara tot jo,
el meu serpenteig,
temptejo mil crepuscles.
Camino a estones imprecís
i hi ha moments
que de tanta fermesa
sembla que hagi de destrossar
els fragments per on trepitjo.
Això sí.
Totes les meves passes tenen
la forma de l'interrogant."

Roger Valldemossa, El salt del trapezista, Sant Pol de Mar, 2005.

Lo servent llegeix Alan Silverchair amb mal de pit

"Hi ha moments en què voldria escapar-me. Haver escapat abans de tot. Abans no hagués passat res de tot això. Tot. No ser-hi mai enlloc. Desaparèixer. Res.

De vegades penso que ja fa temps hauria d'haver anat a un poblet de la Patagònia més inhòspita, a algun paratge perdut de les illes Orcades, a una vil·la petita dels boscos de Nagasaki. Seguiria sent la mateixa persona? M'hauria acceptat tal com sóc? Llavors em demano per la forma de les segones oportunitats, per com deu ser l'arrepentiment quan es cura, quina forma de redreçar-se tenen els que han caigut més baix.

Ajagut davant la finestra m'emborratxo. Ara l'ampolla de whisky ja és mig buida i miro el cel gris, ennuvolat. Sí, penso que hauria d'haver fugit abans. De quina caverna surt aquesta veu que em desvetlla? Sóc jo qui estic caient pel precipici? Em desperto de cop i veig la seva cara mirant-me.

-Has acabat? Algun dia t'hauran de posar els quatre cargols que et falten. No pots deixar mai de fer tonteries? Cada dia ets més estúpid!

I aquesta última frase em retrona per totes les artèries. Intento acostar-m'hi sense perdre del tot la compostura, vull abraçar-la per fer-la meva, així d'egoista he estat sempre. Dec fer una pudor a alcohol terrible. Dec ser un home patètic. Ella em rebutja.

Faig una última glopada a l'ampolla abans de deixar-me endur per l'astènia de nou mentre penso que cada dia sóc més estúpid."

Alan Silverchair, Quaderns d'amor, Cormancock, 1987.

He tancat el quadern amb un mal al pit preocupant. Sembla que la calor méstà afectant massa. Fa dies que no dormo. Avui aniré al llac a banyar-me, m'he de purificar de tantes coses. Llegir les pàgines desordenades del bagul m'ajuda. Les vaig traient a poc a poc, amb cura, les apilo per autor com si així pogués ordenar el caos que m'incomoda. Potser algun dia sóc capaç de creure en mi suficientment com per no haver de dependre tant d'allò que han escrit els altres.

La maduresa de Roger Valldemossa

"De catacumbes vinc.

Talment com si el silenci ajornés

drecera morta.

Fullam

defora el pit

escric la sangonera.

Pèrfid,

recalco la tempesta;

designo els meus enganys com si endrapessin

cendra.

Faig veure que sóc dòcil perquè trobo a faltar la innocència.

Ja no recordo quantes mentides he dit avui

per suportar l'existència;

endreço tremolors

i amb el crepuscle

intento oblidar

tota la pena que he anat acumulant al llarg de la jornada.

Imagino què somiaré.

Sovint penso en amazones

que m'agafen de la mà

sobre la sorra lluent

d'una platja infinita

-i això que jo odio la platja-;

després penso en el meu amor

d'infància

ensenyant-me

una clau,

somrient,

mentre em fa entrar per la porta del darrera

a un passadís secret

del castell més impossible.

Qui pogués estar al sorral empastifant-se encara!

De sobte,

en tancar els ulls,

penso en la barca, el port, l'estiu

i la mirada sedosa i tot il·luminat

encaramant l'albada...

Al final de tot

del túnel hi ha un devessall de fosca,

i, atent a l'embranzida,

em dic que tots els meus desitjos la volen travessar.

Quan ja de dia em llevo

torno a aferrar-me a aquesta catacumba meva.

Davant del mirall, tot silenci, somric per no plorar.

He après a fer-me gràcia."

Roger Valldemossa, El salt del trapezista, Sant Pol de Mar, 2005.

Ruskin McRoss

Don't forget to dream among the stars.
Be up
in spite of depravation.
Reorganize your sadness.
There's always time enough
to run amok in life.
There's always life enough
to jump along the world
thinking about
the moment
roads will bring you
where one day
you thought you could arrive.
And you will.
And everything that matters will be not illuminated.

Ruskin McRoss, Anacoluts and other love poems, Kirkwall, Orkney Islands, 2001.