Lo servent torna a Mon Castell després de perdre's

Em costa tant interpretar el que ha passat que gairebé no puc obrir els ulls davant la llum encegadora. He estat vivint sense adonar-me'n dos mesos sencers a la intempèrie, diria. A les nits m'ajeia entre les fulles i al fons em semblava sempre entreveure les finestres esbatanades de Mon Castell, on finalment he arribat aquest matí.

El fet és que vaig sortir a buscar aigua per omplir les sisternes que vaig construir jo mateix i no recordo com vaig caure. Inconscient, embrutit per no sé quantes hores de pluja, delirant, vaig estar voltant el bosc. Cada vegada tenia la sensació d'estar més perdut. De tant en tant veia grups familiars o bé d'amics que arribaven per fer els seus picnics, i ho deixaven tot brut. Sortosament per mi, que podia alimentar-me d'allò que no recollien. De tant caminar un dia vaig arribar a la carretera. Vaig robar alcohol d'un restaurant, sense dir res, és clar, no vull que ningú s'interposi entre la meva solitud i jo. No vaig trobar res de menjar. He estat bebent, sí. Algunes nits saltava de branca a branca, i no sentia més que els udols dels llops rondant els troncs més gruixuts. Vaig llegir fa temps a un llibre gran amb les tapes dures que les poques hores de son i l'excés d'alcohol provoquen una sèrie d'al·lucinacions auditives i fisn i tot ocul·lars impossibles de suportar. Vaig recórrer el bosc emborratxat de pena. Plorava o eren les gotes de pluja les que anaven escolant-se per les meves galtes? Em banyava al riu, i això em mantenia viu: dins l'aigua em sentia recollit, com si en algun moment pogués salvar-me.

Aquest matí he topat amb la carena que duu a Mon Castell. Per un moment he cregut que tot es devia a una altra de les meves visions. He començat a pujar, entenent que, fos com fos, si arribava al cim podria tenir una millor vista de la meva decrepitud. I m'he trobat la porta oberta, uns cubells buits a l'entrada, un bastó vell i rosegat, com si en absència meva algú hagués entrat a Mon Castell. La porta ja no grinyola. A poc a poc, amb por, he traspassat llindars, he caminat estances buides, he estat llegint els fulls que ara ja, no sé si el vent dels dies o aquest intrús descarat, han anat escampant per tot arreu. Mig ebri encara, marejat, he començat per us poemes que l'àrab Ibrahim dedicava al seu pare...

Poemes d'Ibrahim al seu pare

Sovint un tros de sang
en l'oceà imperfecte
ens fa rememorar
tragèdia.
Després
malgrat la son intemperant
podem recalcitrar
en l'allò que el mirall
mostra matí d'entrada
i nit final abans d'anar a somiar.
Hi ha un compte amb el passat,
sí, diu el poeta,
i un devenir que és devessall constant
de flonja frustració.
Però hi ha un fragment
d'amor en l'acte del mirall.
És força i il·lusió
i els somnis compartits
amb aquest altre d'ulls encesos
i el rigorós tic tac
dels mestres més antics,
quan aprenguérem que
no som més que taques
de sang en oceans inabastables.
Però si
de sobte
(sensatesa)
fixa't
de temps
(treball)
s'atura i
trenca
tremolor
(de fons ronca sempre una remor,
però passa)
hi ha un tros de màgia
en l'acte del mirall.
És la proesa
de la tenacitat,
els anys de lluita,
l'escomesa dels humils,
silencis de tumultuós coratge,
arrels entre les fosses de ciutats
sempre excessives.
Hi ha sempre un bri de miracle
en l'acte del mirall.

Ibrahim Leba-Nomar, Poemes al meu pare.