Mon Castell

Lo servent torna a Mon Castell després de perdre's

2006-10-22T15:59:00.000+02:00

Em costa tant interpretar el que ha passat que gairebé no puc obrir els ulls davant la llum encegadora. He estat vivint sense adonar-me'n dos mesos sencers a la intempèrie, diria. A les nits m'ajeia entre les fulles i al fons em semblava sempre entreveure les finestres esbatanades de Mon Castell, on finalment he arribat aquest matí.

El fet és que vaig sortir a buscar aigua per omplir les sisternes que vaig construir jo mateix i no recordo com vaig caure. Inconscient, embrutit per no sé quantes hores de pluja, delirant, vaig estar voltant el bosc. Cada vegada tenia la sensació d'estar més perdut. De tant en tant veia grups familiars o bé d'amics que arribaven per fer els seus picnics, i ho deixaven tot brut. Sortosament per mi, que podia alimentar-me d'allò que no recollien. De tant caminar un dia vaig arribar a la carretera. Vaig robar alcohol d'un restaurant, sense dir res, és clar, no vull que ningú s'interposi entre la meva solitud i jo. No vaig trobar res de menjar. He estat bebent, sí. Algunes nits saltava de branca a branca, i no sentia més que els udols dels llops rondant els troncs més gruixuts. Vaig llegir fa temps a un llibre gran amb les tapes dures que les poques hores de son i l'excés d'alcohol provoquen una sèrie d'al·lucinacions auditives i fisn i tot ocul·lars impossibles de suportar. Vaig recórrer el bosc emborratxat de pena. Plorava o eren les gotes de pluja les que anaven escolant-se per les meves galtes? Em banyava al riu, i això em mantenia viu: dins l'aigua em sentia recollit, com si en algun moment pogués salvar-me.

Aquest matí he topat amb la carena que duu a Mon Castell. Per un moment he cregut que tot es devia a una altra de les meves visions. He començat a pujar, entenent que, fos com fos, si arribava al cim podria tenir una millor vista de la meva decrepitud. I m'he trobat la porta oberta, uns cubells buits a l'entrada, un bastó vell i rosegat, com si en absència meva algú hagués entrat a Mon Castell. La porta ja no grinyola. A poc a poc, amb por, he traspassat llindars, he caminat estances buides, he estat llegint els fulls que ara ja, no sé si el vent dels dies o aquest intrús descarat, han anat escampant per tot arreu. Mig ebri encara, marejat, he començat per us poemes que l'àrab Ibrahim dedicava al seu pare...

Poemes d'Ibrahim al seu pare

2006-10-22T15:55:00.000+02:00

Sovint un tros de sang
en l'oceà imperfecte
ens fa rememorar
tragèdia.
Després
malgrat la son intemperant
podem recalcitrar
en l'allò que el mirall
mostra matí d'entrada
i nit final abans d'anar a somiar.
Hi ha un compte amb el passat,
sí, diu el poeta,
i un devenir que és devessall constant
de flonja frustració.
Però hi ha un fragment
d'amor en l'acte del mirall.
És força i il·lusió
i els somnis compartits
amb aquest altre d'ulls encesos
i el rigorós tic tac
dels mestres més antics,
quan aprenguérem que
no som més que taques
de sang en oceans inabastables.
Però si
de sobte
(sensatesa)
fixa't
de temps
(treball)
s'atura i
trenca
tremolor
(de fons ronca sempre una remor,
però passa)
hi ha un tros de màgia
en l'acte del mirall.
És la proesa
de la tenacitat,
els anys de lluita,
l'escomesa dels humils,
silencis de tumultuós coratge,
arrels entre les fosses de ciutats
sempre excessives.
Hi ha sempre un bri de miracle
en l'acte del mirall.

Ibrahim Leba-Nomar, Poemes al meu pare.

Lletres de Ruskin McRoss

2006-08-23T18:40:00.000+02:00

"I was just sitting doubtfully;
the way you walked

impressed me.
I gave up before
kissing.
Your hand
around my neck
and I
became a shadow
of decision,
a draw-determination.
I lost obliteration
the moment you were opening your eyes.
You told me
"Well, we'll talk"

I smiled.
I didn't
understand
where I was walking."

Ruskin McRoss, Unimportant songs, Universal, 2000

Més papers de José Leyva H.

2006-08-20T16:42:00.000+02:00

"La lavadora centrifuga
mientras yo pienso en si ella me autorizará.
Tengo que ir a trabajar
aunque deje de acudir a sus llamadas.
No hay espacio suficiente
en mis arterias
para entender cómo fue que me fijaba en tus manos.
Miraba tus mejillas como quien mira soles que van a estallar
-y eso que a veces eres blanca como nieve-,
me delataban mis latidos,
"tranquilo", me decías,
"se te corta la voz",
y no sé por qué extrañeza metacósmica
te vi lejos de mí
sin darme pena.
Ahora recorreré el pasillo oscuro
a tientas.
Solo.
Cuando tienda la ropa
miraré al cielo a ver si alguien me salva.
No haré concesión alguna
al autoengaño.
Seré cual manantial inagotable
de vida.
Aún resultará que yo soy el que aspira a mago,
que sin saberlo me das unas alas
que al partir me cortas,
que pasan los atardeceres rotos
lejos de tus dedos largos
y tus codos largos
no quieren aterrizar sobre mis brazos fuertes.
El pan de molde
caducará en vísperas de San Juan.
Para entocnes
ya habrá caducado todo.
Vete a saber cuántas
cicatrices acumularemos.
Tendré que comprar yogures."

José Leyva Hernández, De lo cotidiano lo más débil, DVD Poesía, 2005.

Els poemes d'un sorià a Mon Castell

2006-08-13T15:56:00.000+02:00

"El atardecer me sorprendía sin haber jugado a nada.
A penas unas horas en la biblioteca
y de lejos veía
niños en la plaza
chutando la pelota.
Sucedía que me sentaba en el sofá del comedor vacío
y abría un libro grande
y empezaba a buscar.
A veces encontraba a Wally
y a veces encontraba a mi madre sollozando."

José Leyva Hernández, Puertas adentro, DVD Poesía, 2002.

Els viatges d'Alan Silverchair

2006-08-02T14:55:00.000+02:00

"Astres operístics

sota un cel centellejant

-taciturna oda-

feien volar somriures.

Tots els que imaginava en el teu rostre

proper al cel

creuant el pont d'al·lumini

i d'il·lusió;

feia el transcurs

imaginant que era amb algú

i que era hivern.

Feia fred

i havíem d'abraçar-nos

perdonant-nos la duresa i,

honestament salvatges,

tapant-nos les ferides,

miràvem

sobre el riu

com queia la tarda.

A poc a poc

cridaven les gavines.

Tancaven tots els balcons

les sees xafarderies.

I llavors tu em somreies.

Abraça'm,

devies demanar.

Entrant per la pujada,

sota el pont,

he vist una pintada.

"AMO-TE RITA".

És al·literació.

Just davant,

un jove

-depsrés vaig descobrir que a les nits bufava vidre a Vilanova da Gaia per saciar la curiositat dels turistes-

fregia les sardines.

No feia fred.

No era hivern.

Estava sol.

Els termòmetres marcevn més de quaranta graus.

Ningú em somreia.

Alan Silverchair, Viatges en el temps, Porto, 1991."

Les cançons de Ruskin McRoss, el cantautor punk

2006-08-02T14:51:00.000+02:00

Tempting to make me smile?

Well, I'm just

considering the possibility

of hanging up myself.

There's nothing I would like to do.

Although my time is vast now

I could lie on the floor for 24 hours

and wouldn't notice the fact.

"What's the problem?" they'll ask me.

Maybe depravation,

maybe impotence,

maybe a sense of communication.

Then I'll be dreaming of

when a boy is dying,

bombs around his crying,

and someone runs the desert

in search of fountainheads.

Until then I'll be lying on the floor.

"What's the problem?", they'll ask me;

you're fucking everybody but me.

Ruskin McRoss, I hate (almost) everybody, How to fall. Universal Productions, 2002.

El deliri de lo servent

2006-08-02T14:27:00.000+02:00

Feia tant de fred a Mon Castell que aquesta darrera nit no he pogut dormir gairebé ni una hora sencera d'una tirada. M'anava despertant, i caminava per les estances buides esperant que se'm passés el fred. M'he quedat quiet davant el passadís més llarg i, no sé si producte de l'ampolla de whisky que m'havia begut per suportar la temperatura abans de jeure o del fred mateix que m'atenallava he tingut una visió.

El meu pare havia caigut a terra, i el seu rostre impàvid semblava demanar alguna cosa, però somicava d'una manera tan silenciosa que no acabaves d'entendre si estava morint-se o si senzillament s'ennuegava amb les seves pròpies llàgrimes i no et podia parlar. Jo el mirava des del llindar estant, mentre al fons del passadís algú cridava i resava tan fort que semblava que tots els veïns s'haguessin de despertar. Al final jo em posava davant del meu pare i ell, vermell com un tomàquet de l'esforç i amb els braços estesos em feia entendre que l'ajudés a aixecar-se. Del seu esbufec accelerat sortia un lleu "Vine fill ajuda'm" mal pronunciat, i jo l'aixecava amb totes les meves forces però no podia, i ell tornava a caure. En el moment en què els crits del fons del passadís es tornaven més violents, i es barrejaven amb precs i resos i amens i un seguit d'insults insuportables dirigits a vés a saber qui, jo prenia una decisió. I llavors li vaig dir "Pare, ara t'arrossegaré". Ell va assentir. I cada vegada érem més lluny del fons del passadís, i el meu pare estava menys nerviós, i esbufegava menys, i no s'ofegava, i em deia "gràcies, fill, gràcies".

Just en el moment en què recolzava el meu pare cap a la paret i em disposava a despullar-lo -de tanta por s'ho havia fet a sobre- els crits del fons del passadís anaven decaient, i quan m'hi acostava per veure què li passava a ma mare, sentia un xiuxiueig que repetia "amen, amen, amen, algun dia tornàrem a ser lliures, algun dia tot anirà millor, algun dia trobarem una sortida".

M'he refet d'aquesta visió una hora després d'haver-la tinguda. He picat amb força contra la paret on hi ha el bagul, com si estigués buscant una manera violenta d'acabar amb el fred. Ja més tranquil, m'he ajagut de nou a investigar la paperassa, a ordenar-ho tot, a recomposar el caos, classificar el desvari. He trobat uns fulls de color sèpia d'un tal Ruskin McRoss amb lletres i acords, com si estractessin de cançons d'una gravació mai realitzada. Hi havia marques de culs d'ampolla per tot arreu i diversos treballs. Després he estat repassant els poemes cursis i afectats de l'aolescent Roger Valldemossa, i finalment m'he trobat amb un deliri d'Alan Silverchair. He reconegut al fons del bagul un escrit pornogràfic de Darbont de Saint-Germain, però estava massa cansat com per llegir un escrit que em podia provocar ereccions, i he decidit tornar-me'n a dormir.

El salt del trapezista

2006-06-21T17:57:00.000+02:00

"Enseyoreixes
tot l'oblit del món.
En mi entren a les palpentes
totes les llumenetes de la humanitat,
i jo les escupo fosques,
astèniques,
amb sentiment de culpa.
"Tot allò que hem d'aprendre
és la moderació, la humilitat",
em deies,
jo deixava anar-me en planys escandalosos.
"Estàs bé? Pensa que tu ets el més important",
i jo devia anar per l'últim degoteig de pena,
somicava tot l'amor del món
i em desfeia.
Ara tot jo,
el meu serpenteig,
temptejo mil crepuscles.
Camino a estones imprecís
i hi ha moments
que de tanta fermesa
sembla que hagi de destrossar
els fragments per on trepitjo.
Això sí.
Totes les meves passes tenen
la forma de l'interrogant."

Roger Valldemossa, El salt del trapezista, Sant Pol de Mar, 2005.

Lo servent llegeix Alan Silverchair amb mal de pit

2006-06-21T17:43:00.000+02:00

"Hi ha moments en què voldria escapar-me. Haver escapat abans de tot. Abans no hagués passat res de tot això. Tot. No ser-hi mai enlloc. Desaparèixer. Res.

De vegades penso que ja fa temps hauria d'haver anat a un poblet de la Patagònia més inhòspita, a algun paratge perdut de les illes Orcades, a una vil·la petita dels boscos de Nagasaki. Seguiria sent la mateixa persona? M'hauria acceptat tal com sóc? Llavors em demano per la forma de les segones oportunitats, per com deu ser l'arrepentiment quan es cura, quina forma de redreçar-se tenen els que han caigut més baix.

Ajagut davant la finestra m'emborratxo. Ara l'ampolla de whisky ja és mig buida i miro el cel gris, ennuvolat. Sí, penso que hauria d'haver fugit abans. De quina caverna surt aquesta veu que em desvetlla? Sóc jo qui estic caient pel precipici? Em desperto de cop i veig la seva cara mirant-me.

-Has acabat? Algun dia t'hauran de posar els quatre cargols que et falten. No pots deixar mai de fer tonteries? Cada dia ets més estúpid!

I aquesta última frase em retrona per totes les artèries. Intento acostar-m'hi sense perdre del tot la compostura, vull abraçar-la per fer-la meva, així d'egoista he estat sempre. Dec fer una pudor a alcohol terrible. Dec ser un home patètic. Ella em rebutja.

Faig una última glopada a l'ampolla abans de deixar-me endur per l'astènia de nou mentre penso que cada dia sóc més estúpid."

Alan Silverchair, Quaderns d'amor, Cormancock, 1987.

He tancat el quadern amb un mal al pit preocupant. Sembla que la calor méstà afectant massa. Fa dies que no dormo. Avui aniré al llac a banyar-me, m'he de purificar de tantes coses. Llegir les pàgines desordenades del bagul m'ajuda. Les vaig traient a poc a poc, amb cura, les apilo per autor com si així pogués ordenar el caos que m'incomoda. Potser algun dia sóc capaç de creure en mi suficientment com per no haver de dependre tant d'allò que han escrit els altres.

La maduresa de Roger Valldemossa

2006-06-11T16:09:00.000+02:00

"De catacumbes vinc.

Talment com si el silenci ajornés

drecera morta.

Fullam

defora el pit

escric la sangonera.

Pèrfid,

recalco la tempesta;

designo els meus enganys com si endrapessin

cendra.

Faig veure que sóc dòcil perquè trobo a faltar la innocència.

Ja no recordo quantes mentides he dit avui

per suportar l'existència;

endreço tremolors

i amb el crepuscle

intento oblidar

tota la pena que he anat acumulant al llarg de la jornada.

Imagino què somiaré.

Sovint penso en amazones

que m'agafen de la mà

sobre la sorra lluent

d'una platja infinita

-i això que jo odio la platja-;

després penso en el meu amor

d'infància

ensenyant-me

una clau,

somrient,

mentre em fa entrar per la porta del darrera

a un passadís secret

del castell més impossible.

Qui pogués estar al sorral empastifant-se encara!

De sobte,

en tancar els ulls,

penso en la barca, el port, l'estiu

i la mirada sedosa i tot il·luminat

encaramant l'albada...

Al final de tot

del túnel hi ha un devessall de fosca,

i, atent a l'embranzida,

em dic que tots els meus desitjos la volen travessar.

Quan ja de dia em llevo

torno a aferrar-me a aquesta catacumba meva.

Davant del mirall, tot silenci, somric per no plorar.

He après a fer-me gràcia."

Roger Valldemossa, El salt del trapezista, Sant Pol de Mar, 2005.

Ruskin McRoss

2006-06-06T18:38:00.000+02:00

Don't forget to dream among the stars.
Be up
in spite of depravation.
Reorganize your sadness.
There's always time enough
to run amok in life.
There's always life enough
to jump along the world
thinking about
the moment
roads will bring you
where one day
you thought you could arrive.
And you will.
And everything that matters will be not illuminated.

Ruskin McRoss, Anacoluts and other love poems, Kirkwall, Orkney Islands, 2001.

Alan Silverchair llegeix Ibrahim Leba-Nomar

2006-05-10T18:08:00.000+02:00

"Avui m'he despertat amb molta més ressaca del que ve sent habitual els últims mesos. He sortit al bosc a caminar, i crec haver-me desmaiat cap al migdia. He sentit crits; crec que provenien del fons de tot del penya-segat. M'he despertat delirant que un gegant plorava davant meu demanant-me perdó, jeia a terra i no es podia moure, ni tan sols es podia aixecar. Una dona al seu voltant feia cara d'impotència, em mirava condescendent i darrera de tots dos veia un cartell de neons de tots colors i s'encenia la paraula E-N-T-U-S-I-A-S-M-E cada vegada més de pressa, intermitentment. He arribat a Mon Castell que ja havien tocat quarts de set, es feia fosc. Crec que m'he pres algunes pastilles més. Ja només m'alimento de drogues, herbes que trobo quan surto a fer els meus passejos matinals, i una mica d'aigua del llac. Ara fa uns minuts m'he despertat de nou, no sé quina hora és i als meus peus he vist un paper rebregat amb aquest poema.

Com es vertebra el món

Del meu còrtex pre-frontal
crisantems sortien.
Un occipital encarava porteria
i cada dos minuts tretze segons
sortia al balcó
a veure si alguna s'havia enamorat de mi.
Avall l'estela dels vençuts
hi he anat trobant perfums de pastanaga.
Des de turons incerts,
a punt de salpar al buit,
saltar cridant vers el turment
restituint la sorra,
desamarrant qualsevol llàgrima,
he caminat tota la nit
a banda i banda del castell
buscant udols,
trencant parets,
mistificant-me el crani.

Ibrahim Leba-Nomar, El final de tot l'entusiasme del món, Mon Castell, 1960.

M'he llevat amb la intenció de fer-me una sopa, però no he trobat ni un branquilló per encendre el foc. Fa molt de fred, i em sembla que la febre no para de pujar-me."

Alan Silverchair, Hi ha d'haver un lloc per alguna banda. Notes metempsicòtiques d'un addicte a coses. San Francisco - Mon Castell, 1970-2000.

Sol naixent des d'un penya-segat, més enllà dels límits del bosc

2006-04-26T18:20:00.000+02:00

Aquest matí feia un vent huracanat. He sortit molt aviat, no havien tocat les set encara, i m'he endinsat al bosc. Les copes dels arbres brunzien i m'ha suposat un esforç molt gran arribar a la part més profunda, allà on segons m'explicava ma mare els unicornis violaven les dones i s'envolaven i a les nits s'hi poden sentir els gemecs terrorífics dels soldats afusellats en temps de guerra; cendra i dolor.
Tenia tanta por que gairebé no recordo com he arribat al punt més allunyat de Mon Castell. Anava taral·lejant melodies desconegudes, quan de sobte m'he vist en un lloc del bosc on mai m'hi havia trobat abans. Semblava com si el bosc s'acabés, el límit exterior que circumda el llac i Mon Castell quedaven ja molt enrere, i hi havia una roca enorme sobre un petit turó, una espècie de penya-segat que em quedava molt a la vora. M'hi he acostat, malgrat el meu vertigen. M'he quedat en silenci uns instants, la por m'anava marxant com per art de màgia. Ha passat un estol d'ocells i feien tant de soroll que semblava que estiguessin matant algú. M'he quedat mirant el cel des de la roca del petit promontori, escoltant el ressò dels ocells, i he alçat els braços omplint-me de glòria.
Quan he dirigit la mirada vers l'horitzó, el sol començava a sortir i darrera meu el bosc s'il·luminava, deixant en el record tota la por. Lluny, molt lluny, m'ha semblat sentir que tocaven les vuit, i tot era silenci.

Poemes de Roger Valldemossa, l'adolescent enamorat (i cursi)

2006-04-22T15:05:00.000+02:00

"De quina fragilitat

amagada
d'un incert paradís
va sorgir el teu somriure d'esperança?
Quin somni
vas tenyir de porpra
amb els teus ulls de fada despistada
i l'aire dels teus braços
llargs com un pervindre

il·lusionat?
Faré veure que la sola melodia dels teus dits
no m'és present
per dir-te que vull ser-hi quan no hi sóc
-i no puc fer-ho-
i la pluja del meu núvol d'impotència
bastexi somnis
sota un porxo

imaginari.
Vindré a fer-te poesia
quan les llàgrimes
t'ofeguin voluntats.
M'obriré el pit, el cor, les cames, els cabells,
segaré paraules dites
per cridar silencis morts
i entintar un altre
poema quan no tinguis l'aixopluc.
Baixaré a buscar llavors als rius de foc que més t'agradin;
fes-me pujar amb tu i les teves ales
al jardí que m'ensenyaves,
al loc dolç d'esforç nascut.
Prenyaré cada rajola
perquè creixin roses malves
al costat de l'asfalt

brut.
Els teus ulls
són el per què
de la pregunta que el mirall em fa cada matí,
quan encara és fosc
i vull seguir somiant
en tu,
amb tu,
per tu."

Roger Valldemossa, L'Imperi dels Perduts. Palau del Desesper, Mon-Castell - Highlands, 2002.

Els papers on vaig trobar poemes com aquest estaven rebregats, semblava que algú hi hagués plorat a sobre, i els marges estaven plens de noms de dona.

Reflexions i èxtasi de Darbont de Saint-Germain

2006-04-12T18:42:00.000+02:00

"Eixerrancada, oberta, amb cara de lascívia, Julie anava galopant sobre el meu ventre i jo notava el devessall de nit dels seus llargs cabells foscos sobre la meva cara.
Havia estat tot el dia rebent visites oficials -dinar inclòs amb el rei Sol, que m'ha ensenyat tots els quadres de la Galeria dels Miralls-, entrenant-me en aquest difícil art de la mentida amb què ens reverenciem la nostra vanitat els uns als altres i eixamplem les nostres ambicions a la cort. De fet, no veig la diferència entre les enveges i les passions que l'altre dia vaig presenciar durant l'espectacle de tragèdia grega a la Sala d'Actes de Palau i aquestes bagatel·les de saló amb què ens delectem aquí a Versailles mentre a la resta del país la gent mor de fam, i a París la guillotina va estenent el Terror amb la mateixa impietat amb què els camperols cremen els cultius. Cada vegada tinc més por que la fronda arribi fins aquí...
Malgrat la fatiga, doncs, pròpia de la falsedat que m'envolta, havia estat pensant tot el dia en les cames molsudes de Julie, la dama principal de la neboda del rei, i les seves galtes enrojolides per la calor lasciva del seu posat. M'agrada quan passa pel meu costat i amb un somriure burleta i els ulls brillants es toca les lligues com qui està oferint el paradís. Dues mirades han estat suficients quan ens hem trobat aquesta darrera nit sols a la cuina. Dues mirades i s'han desfermat les regnes dels nostres desitjos més amagats, com cavalls sorgint de la caverna més fosca. Li he aixecat els enagos a poc a poc, palpant-li la cuixa mentre li introduïa el dit al sexe obert, primer amb delicadesa i després cada vegada més ràpid. Li anava fent pessigolles a les orelles amb el meu alè turbat, quasi animalesc, i ella m'anava omplint el coll de saliva.
De sobte Julie s'ha aixecat el vestit posseïda per una fúria inaudita en una criatura de palau tan tímida i discreta en públic, em mirava com si hagués d'arrencar-me el cor d'una queixalada, i ha quedat a la vista el seu corsè, mig deslligats ja els cordills per l'ímpetu amb què ens estàvem deixant anar.
L'he agafada amb violència per la cintura (jo començava a delirar i això sembla que a ella li agradava) i mentre s'eixarrancava i començava a gemegar amunt i avall com una desequilibrada jo tancava els ulls completament extasiat. Passats alguns minuts ella m'ha començat a picar al pit com una posseïda pel dimoni, ha doblegat el cos un instant per mossegar-me amb suavitat el coll i deia "més, en vull més, no t'aturis, ja tindràs temps de lamentar-te després..."

Darbont de Saint-Germain, Marquès de Roche-Massoque. Diaris acomplexats d'un aristòcrata semental. 1793-1799, Versailles - Mon Castell

Ordenant el bagul; poemes d'un adolescent emocionat

2006-04-12T18:13:00.000+02:00

Avui, després d'un passeig curt al llarg de la riba dreta del llac -feia molt bon dia i les copes dels aametllers comencen a estar florits, creant una estampa quasi idíl·lica- he passat la tarda regirant més papers del bagul que vaig trobar ara ja fa mesos a l'única estança del castell que contenia alguna cosa. A aquestes alçades això ja no és així. L'hivern, dur i rigorós, ha provocat que hagi anat fent fogueres a gairebé totes les habitacions, de manera que per tot arreu hi ha restes de carbó i pedres, brases apagades. A més a més he anat repartint l'espai de papers i he intentat decorar les finestres amb cortines de branques recobertes d'arbustos secs i flors groguenques.

He tractat sense èxit classificar els papers que de moment he trobat, i a cada estança he decidit posar-hi un text. De moment he separat cinc grups: els papers delirants del poeta neobeatnik Alan Silverchair; els poemes greus i reflexius d'Ibrahim Leba-Nomar, l'àrab de Jerusalem; les notes excitants i excitades del marquès versaillesc Darbont de Saint-Germain; i el relat cru i espantat de la pobra Margot, confinada al soterrani durant anys... Hi ha una sèrie de poemes l'autor del qual encara no he aconseguit identificar, i les notes d'un ex-brigadista internacional que va estar-se uns mesos refugiat a la vil·la. Avui, però, he topat amb un altre paper signat, un personatge curiós: l'ànima fràgil i decadent d'un adolescent que va escapar de casa seva i va malviure a Mon Castell. He trobat un full manuscrit; en ell hi havia diverses vegades escrit el nom d'una noia i a un dels marges, el Roger havia dibuixat un pentagrama amb notes musicals i a sota hi tenia escrit Trois Gymnopédies, Erik Satie, i un rostre entristit i magre. Amb una lletra gairebé inintel·ligible, amb notes per tot arreu, he aconseguit desxifrar un primer poema i unes notes adjacents:

la çoçobra viperina d'aquell captiveri turgent

Tinc un crit enmig del pit i una petita merdeta.

Tinc un correfoc dins cada artèria

maldant per explotar

i em guardo les espurnes.

Resigno tremolors.

Em frustro tot orgasme

des que entenc que puc canviar

la deriva del desig

que em podria alliberar

i tinc el gemec fet de vellut

quan encinto de desídia la foscor;

lluna ressúa de plaer

i la matinada em crida a cau d'orella més,

que més,

que vol treure'm el crit

d'enmig del pit

per explotar-me els correfocs

i trencar el marbre

sobre cada fragment de pell

del meu deliri

inconsistent

turgent i

aspre."

Roger Valldemossa, L'Imperi dels Perduts. Palau del Desesper, Mon-Castell - Highlands, 2002.

Afegia, ja sense cap mena d'ordre...

"Teníem pressa.

Érem dos cossos que havien passat massa fred durant massa temps. Jo et vaig agafar la mà i vaig fer-te notart el batec del meu cor, mirant-nos als ulls el món semblava en ordre. Tu vas fer lliscar la mà oberta pel meu pit, em vas posar els meus dits sobre els teus llavis tremolosos. Just en el moment en què ens anàvem acostant, seriosos i feliços, es va començar a fondre tota la neu que recobria Mon Castell"

M'he adormit sobre els poemes de Roger Valldemossa sentint-me com un adolescent enamorat; m'he despertat com passa sovint amb tremolors, suant com una mala cosa, tocaven quarts de cinc i la lluna semblava riure's amb condescendència de la meva ridícula emoció.

Ibrahim Leba-Nomar a Escòcia

2006-04-12T18:05:00.000+02:00

"Fart de ser un altre

i de fer coses per ser jo,

fins ara heu vist el gos

que us seguia.

Ara veureu el llop que persegueix

la seva pròpia satisfaccio"

Ibrahim Leba-Nomar, Fragments del principi del món; aquí a dalt, a les tenebres, Fort North, 1915.

L'amor segons Alan Silverchair

2006-04-06T11:03:00.000+02:00

"La noia amb qui sortia fa uns anys em va dir que em podrís, que a veure si em posaven els quatre cargols que em falten, que sóc un nen consentit, un ploramiques de merda. I acte seguit va esclatar, tota ràbia i tendresa, en un plany silenciós i profund, molt dolorós. Vaig veure com li queien les llàgrimes sobre les seves mans estilitzades, de sílfide, i m'acaronava la barbeta amb cara de compassió i fúria.

- Et estúpid. Que no veus que t'estimo tal i com ets, que m'agrades així?

Jo me la vaig mirar abatut, devia fer cara de pocapena perquè ella m'apretava el mentó cada vegada més fort, i mentre li anava fent petons molt suaus a les llàgrimes que li regalimaven per les mans vaig dir:

- Vols un tripi?"

Alan Silverchair, Hi ha d'haver un lloc per alguna banda. Notes metempsicòtiques d'un addicte a coses. San Francisco - Mon Castell, 1970-2000.

L'angoixa d'Alan Silverchair

2006-04-06T10:51:00.000+02:00

"De sobte, mirant la làmpada penjada del sostre, refregant-me els ulls histèricament, em va fer fàstic tot.

Em venien arcades. Vaig començar a veure estrelletes candescents al voltant de la llum; cada vegada s'eixamplava més la trajectòria que descrivien, fins que de tant refregar-me els ulls i mirar la llum, les estrelletes van anar resseguint el perímetre de tota l'habitació, i orbitaven al meu voltant, rodejant-me com un tornado angoixant de ràbia.

Del capçal del llit algú m'estirava dels cabells i una veu em martellejava el cervell repetint-me una vegada i una altra "culpable, culpable, culpable..." i després es van multiplicar les veus i l'òrbita histèrica d'estrelletes candescents girava amb més intensitat i sentia "no et perdonem, no et perdonem, no et perdonem..." i hi havia moltes mans estirant-me els cabells des del capçal del llit.

Llavors un forta ventada va obrir la finestra i va fer caure la làmpada. Em vaig incorporar tot d'una, les estrelletes seguien resseguint les parets cada vegada més ràpid, encenent-se i apagant-se sense parar. Vaig sentir un calfred a les artèries, les mans ara em feien copets a l'esquena.

Vaig començar a vomitar mentre la veu, burleta i sinistra, xiuxiuejava "pobret, pobret; seguim sense perdonar-te".

Alan Silverchair, Hi ha d'haver un lloc per alguna banda. Notes metempsicòtiques d'un addicte a coses. San Francisco - Mon Castell, 1970-2000.

Ibrahim Leba-Nomar

2006-04-05T17:51:00.000+02:00

D'estrips de matinada
he batejat el meu regne.
Tinc un rerafons de vedella
que esbatana el meu oblit.
No he trobat mai qui es cregui el meu entusiasme.
Sóc covard.
De nit penso en la simplicitat de la muntanya
ensenyorint la meva delicada gosadia.
Entro a terrenys vedats quan m'emmascaro de llop.
Tinc sovint la sensació de
no arrelar-me prou als clots que vaig cavant
i llavors pujo per totes les teranyines del món,
buscant el racó de l'univers
on pugui queixar-me millor,
on pugui dansar amb l'entusiasme,
on trobi la manera de superar la mort.
Tots els moments d'ahir que vaig guardar
em fan pensar en les incerteses del demà.
Visc sol amuntegant la sorra del desert que trpitjo."

Ibrahim Leba-Nomar, Algú entendrà algun dia el meu entusiasme?, Jerusalem, 1904.

L'aristòcrata semental

2006-03-21T01:31:00.000+01:00

"Els llavis entreoberts, amb la mà oberta anava acaronant-li la cuixa i li feia petons gairebé imperceptibles a la part que uneix el coll amb el pit. Ella amb prou feines amagava un gemec cadavèric, i quan alçava el cap per mirar-li els ulls negres, foscos com la nit, veia com li queien gotes de suor pel tors, fins arribar als seus pits calents i rodons.
Un crit agut de quan vaig penetrar-la va donar pas a una embestida salvatge. Poc abans de l'èxtasi vaig veure que ella somreia macabra i jo, extenuat, expirava els darrers alès de vida que em quedaven abans de defallir.
Entenebrida la cambra on ens havíem trobat la Duquessa de Chantilly i jo, la mé gran del castell, vaig veure reflexos del diable a tots els miralls de l'estança que abraçava el nostre desig. Un vague sentiment de culpabilitat em va atacar en el moment precís en què tots dos vam iniciar una orgia de sons animalescos que van acabar en un dels silencis més incòmodes i fatals que mai he viscut."

Darbont de Saint-Germain, Marquès de Roche-Massoque. Diaris acomplexats d'un aristòcrata semental. 1793-1799, Versailles - Mon Castell

Angoixat i febril sobre el llac gelat

2006-03-21T01:14:00.000+01:00

Havia estat nevant durant tot el mes. Els marges de la muntanya eren absolutament recoberts de neu, no es veia ni un rostoll. Amb prou feines vaig poder obrir la porta per anar a buscar més llenya a la part frondosa del bosc, allà on segons la mare m'explicava els unicornis de la vil·la volen sobre les copes dels arbres i si et quedes quiet més de cinc minuts se senten els crits de tots els morts que en temps del franquisme van ser afusellats a la zona.
L'altre dia, regirant el bagul vaig topar amb el dietari d'un francès republicà, un brigadista internacional refugiat al poble que va malviure durant nou mesos a Mon Castell, abans no pogués escapar moribund i a punt de morir en diverses ocasions. Va deixar el seu testimoni ple de deliris i visions aquí, per sort.
Quan vaig arribar a la part frondosa del bosc i havia aconseguit amuntegar la quantitat que vaig creure suficient per atiar el foc vaig començar a alleugerir el pas en direcció oest cap al llac. Una capa de gel a punt d'esquerdar-se recobria les aigües turgents. De puntetes, vigilant no relliscar, vaig començar a creuar-lo. De sobte em van caure uns branquillons i vaig haver de quedar-me quiet uns minuts per ajupir-me, agafar-los i poder seguir endavant lentament, amb cura.
Quan vaig començar a caminar de nou vaig sentir alguna cosa que cruixia, un crit eixordador i el que em va semblar un cavall galopant que avançava fatalment cap a mi, vaig aferrar-me els branqullons al pit i vaig començar a córrer esperitat.
Vaig travessar el llac en uns segons mentre al meu darrera el gel s'anava trencant. Al peu de Mon Castell em va començar a fer molt mal el cap i sentia punxades al crani, com si algú estigués furgant entre les meves exaltadíssimes neurones. Una sensació d'esforç inútil i d'horror em va recórrer les artèries. Gèlid, febril, vaig intentar atiar el foc, que mai es va tornar a encendre. Tornava a ser de nit i, tot i que cada vegada feia menys fred, la febre em pujava.
No vaig poder deixar de sentir ni un minut els udols angoixats del més frondós del bosc mentre sentia com el llac s'esquerdava i avanaçaven cap a mi cent mil cavalls salvatges.

Alan Silverchair recordant

2006-03-13T22:21:00.000+01:00

"Avui he sortit despullat a la muntanya que circumda aquest estrany castell on vaig anar a parar en un mal viatge. Encara em recordo arraconat a les escales d'emergència d'aquells grans magatzems de San Francisco amb en Joe tallant la droga, cremant-la, cremant-ho tot. Tinc records llunyans, confusos. Em sembla que a sobre nostre hi havia un passadís llarg que enllaçava un ala dels grans magatzems amb l'altra, i de tant en tant, en la foscor de la nit, passava algú corrent. Jo vaig mirar-me en Joe, ja havíem cremat uns quants grams i ell estava mig adormit, amb la màniga encara arromangada, el braç tens i la resta del cos encarcarat.

Em vaig imaginar que exhalava un fum verd, com una espècie d'esperit que em rodejava i formava unes cadenes al meu voltant, i tenia por i fred i començava a plorar. De les meves dents atrotinades, del meu àlè pútrid, va sortir un crit agut, i en veure que en Joe no despertava, sense deixar de cremar els grams que curosament havia dipositat sobre el paper de plata, vaig començar a cantar una lletra inventada en aquell mateix moment, alguna cosa aixi com "Hi ha gent que corre ràpid ràpd ràpid pels grans magatzems desèrtics, hi ha gent que passeja lenta lenta lenta pels grans magatzems plens". En Joe va entreobrir els ulls, i just quan m'estava injectant la segona dosi amb el braç ben tens, esperant que allò em dugués definitivament a la son, vaig sentir un fil de veu que em deia 'Ets patètic' "

Alan Silverchair, Hi ha d'haver un lloc per alguna banda. Notes metempsicòtiques d'un addicte a coses. San Francisco-Mon Castell, 1970-2000.

Margot perseguint sa mare sota la neu

2006-02-06T01:16:00.000+01:00

Ahir feia un fred humit. El sol del migdia havia deixat pas a una tarda gèlida. Havia caigut neu durant tres dies seguits, i em vaig posar a passejar pels arbres nevats, sentint la placidesa de després de la neu, la quietud del món de quan hi hagut tempesta.
De tornada a casa, decidit a obrir el bagul, vaig escalfar-me una mica de tisana amb neu fosa, i vaig jeure al costat de les brases crepitants. Regirant la paperassa vaig topar amb això...

"He estat tot el matí perseguint la meva mare. M'ha estat difícil, malgrat la neu. Seguia les seves petjades, havia d'anar mirant a terra tota l'estona. No sé què havia passat exactament, jo estava mirant per la finestra des de l'Habitació de les Rates, i de sobte vaig sentir un espetec, un crit, la porta oberta i ma mare cridant que volia morir-se i que ningú la comprenia.
Com que la porta està tancada amb clau i no puc accedir a les escales de cargol de cap manera, he trencat el vidre del finestró com he pogut, fent-me us del canelobre -he hagut de suportar els cossos bruts i fastigosos d'algunes rates que descansaven reclinades sobre el llindar i que m'han caigut a la cara- i he sortit disparada a perseguir ma mare. He estat quatre hores buscant-la.

M'ha molestat especialment l'actitud passiva que ha mostrat quan he aconseguit trobar-la. Davant les meves insistents preguntes sobre què li passava, si es trobava bé, m'ha respost que per què li feia tantes preguntes, que no calia que fes veure que m'interessava tant per ella, i que havia de perdre-li el respecte al meu pare, que era dolent i malvat. Hem tornat juntes a casa. Durant el camí ha nevat i quan hem arribat me n'he adonat que no teníem medicines per curar la pulmonia que sembla que l'ha atacada.
De nit entrada, he tornat a imaginar-me, com si d'imatges entretallades del pitjor dels malsons es tractés, la imatge de ma mare cridant que volia morir entre els arbres nevats, caminant a uns metres de mi, ràpida, esperitada, sense fer cas als meus avisos. M'he despertat suant. Al menjador, ajagut al costat de la llar mon pare tenia uns pergamins a les mans. Plorava com ploren els gegants. He entrat per tranquil·litzar-lo, i quan érem els dos junts al menjador hem pogut sentir els crits del fons del passadís. Està estossegant sense parar. Crida i esputa sang, i se li barregen els atacs de tos amb els arravataments de bogeria. Hem avisat el metge però ens ha dit que no vol tornar mai més a casa nostra. Estem proscrits a la vil·la.

Jo miro cada nit des de la finestra del soterrani a veure si ve un d'aquests unicornis a què es refereix sempre ma mare i em salva. Vull que s'envoli ben amunt i em porti allà on no senti res."

Margot Recasens de Moratallada, Diaris del soterrani, 15 de març de 1887.

Crec que em vaig adormir amb el bagul obert i aquest matí quan m'he llevat m'he trobat tots els fulls esparcits per l'estança. Fa molt de vent i la neu es va fonent cada vegada més ràpid.

Passeig pel bosc. Records

2006-01-17T00:31:00.000+01:00

Aquesta tarda, mentre vorejava el pendent dret de la muntanya petita, i Mon Castell quedava lluny i jo m'endinsava al bosc, he intentat recordar escenes de la meva infància. He vist com somreia aquell amic mut que vivia dues illes més a l'est, ensenyant-me a muntar en bicicleta, i la nena de la trena que em trobava al parc, la que sempre em demanava que la perseguís fins que exhaustos sèiem al sorral i començàvem a fer pastetes. Hi havia un moment en què la trena se li embrutava i a mi m'agradava observar com els seus cabells rossos es barrejaven amb el marró fangós. La seva pell blanca, pàl·lida, tenia taques vermelles perquè estava cansada.

Després, ajagut a l'avet pelat he recordat el dia que el meu pare va estar a punt de deixar-me. Recordo sentir un gegant plorar. Somicava com un gos malalt. Caminava per casa esmaperdut, entrant a totes les habitacions, obrint calaixos i armaris, em mirava i deia: "És igual, fill, no passa res. Algun dia jo no hi seré i tu hauràs de seguir caminant." Somicava com si hi hagués alguna cosa més a esperar i ell hagués de perdre's-ho.

Ma mare mentrestant jeia al sofà i mirava amb els ulls desorbitats l'escena, impotent, ferida, sentint-se culpable. Recordo que el matí següent tot estava molt tranquil, i el meu pare es va llevar a la mateixa hora de sempre, cap a les sis, per veure com menys gent millor, i arrossegava les seves cames pesades, coix. Vaig entrar a la cuina per beure un got d'aigua. Em va mirar somrient i aixecant-se de la cadira va dir: "Algun dia jo no hi seré i tu hauràs de seguir caminant."

Quan he arribat a Mon Castell, he visitat totes les estances, pausadament, tranquil·la, com si encara estigués aprenent a caminar i em faltés mig món per descobrir.

Davant l'avet pelat

2006-01-08T23:58:00.000+01:00

Baixant per l'empit esquerre de la muntanya que circumda Mon Castell hi ha un enfilall d'avets que encara s'estan netejant de tanta neu que tenien acumulada a les branques. Avui feia molt de vent, i ja gairebé tota s'ha fos, augmentant el nivell del llac i creant uns petitíssims, minços rierols que baixen carena avall fins arribar al peu del turó, allà on segons m'explicava ma mare quan jo era petit, hi havia una vil·la de cadàvers els fantasmes dels quals encara vetllen el bosc. "Ells són els qui criden així, udolen, em trenquen el cervell", deia sempre quan era petit, i obria els ulls amb força com si anés a esclatar-li el cap i de vegades cridava nerviosa, desesperada.

Passejant entre els avets, el vent fort apuntant-me el pit, amb els rajos de sol del crepuscle desfent la poca neu que encara quedava acumulada a les branques, m'he quedat aturat davant un tronc gèlid, unes branques pelades. De sobte, com si amb el vent tots els records se'm remoguessin, m'han passat per davant els crits de ma mare, el plor del meu pare -aquell gegant aprenent a caminar-, els udols de tots els fantasmes que habitaven la vil·la temps ençà, i he pensat en les estances de Mon Castell, buides, serenes, promesa per acomplir, aire fred sense corrompre.

Just en el moment en què sonaven quarts de dotze, negra nit, davant l'avet esquelètic, la primera llàgrima d'un llarg plor ha començat a caure per la meva galta esquerra.

Alan Silverchair, mestre neobeatnik

2006-01-06T22:38:00.000+01:00

La neu s'ha anat desfent amb els primers rajos de sol després d'una setmana de grisor. El llac torna a ser ple d'aigua. No es veu tant la brutícia que s'hi havia anat acumulant, com si l'efecte del gel combinat amb aquests primers rajos de sol l'hagués netejat. De bon matí fins i tot diria que he pogut sentir per primera vegada un silenci acollidor al bosc, i no he sentit la necessitat de tancar-me a Mon Castell. He descansat ajagut a la vora del marge dret de la riba.

Al capvespre m'he dirigit de nou vers les estances buides, passejant, reordenant el caos. Avui he observat que les parets del castell són desmuntables. Els rocots massissos amb què va ser construït -segons m'explicà ma mare un dia- durant l'Edat Mitjana s'han anat erosionant amb el pas del temps, a causa de les ventades. De tant en tant, als marges de les estances s'hi acumula grava, pedra erosionada, i quan bufa el vent es formen cortines de pols.

Fa una estona, regirant el bagul he trobat escrits d'un autor nou. Potser n'havia llegit ja alguna cosa abans, però com que hi ha tants tants fulls sense signar...

"Vinc d'un espai de nit on les ventades esbatanen il·lusions. Ahir em vaig entrebancar amb la pedra de davant la porta de casa meva i avui he canviat la porta de lloc, he mogut la casa de parcel·la, he desfet el jardí per replantar-lo.

He anat a viure fora.

A dins seguia plovent, ara fa un moment quan he sortit amb el bagul aquí al peu de la llacuna. He vist unes quantes aranyes pujant-me pel cervell i he hagut de posar el cap sota l'aigua gèlida.

Fa tant de vent que la tinta dels fulls de dins el bagul es desincrusta i se m'enganxa, m'impregna la pell, em pigmenta l'epidermis.

M'he posat dins el bagul per refugiar-me de tot excepte de mi mateix."

Alan Silverchair, Hi ha d'haver un lloc per alguna banda. Notes metempsicòtiques d'un addicte a coses. San Francisco - Mon Castell, 1970-2000.

Neu

2005-12-26T22:41:00.000+01:00

Avui ha nevat sobre Mon Castell. M'he llevat tard, a mitjanit, m'ha costat molt aclucar l'ull; dec haver dormit unes tres hores, desacompassadament, irregular, fatigosa. Fa una estona m'he arrossegat turó avall per notar la fredor de la neu sobre la meva pell. Mentre circumdava la part oest del jardí de Mon Castell, la dels arbres escardalencs i el llac gelat, m'ha semblat sentir un udol en la llunyania. En girar-me espantat crec haver vist la meva mare amb els braços estesos, perduda, plorant, buscant un refugi, potser buscant-me a mi. Cridava que tenia por i la seva bata negra estampada amb lliris violetes grossos estava mig recoberta de neu.

He tornat a Mon Castell compungit, he obert la finestra de l'estança del bagul i m'he dedicat tota la matinada a fer avions de paper amb els poemes d'Ibrahim Leba-Nomar, llençant-los per la finestra. Demà baixaré al llac a veure si en puc recuperar algun. Ara necessito dormir. Em fa mal el pit. Fa molt de fred. No m'adormo. I comença a clarejar.

Malson al llac, sobre el fullam humit

2005-12-10T23:15:00.000+01:00

Ahir va ploure tota la nit. Ara que vespreja i he estat tot el dia passejant pel bosc encara humit, trepitjant el brancam mullat, m'assec a la sala petita, on he sabut encendre una foguera que de tant en tant aconsegueixo ressuscitar. Em situo a prop de la finestra de l'ala sud, des d'on es veuen les muntanyes que separen el poble de les valls on diuen que ningú s'ha atrevit mai a entrar. Veig a la paret projectades pels rajos lunars les buganvíl·lies que misteriosament algú va plantar al balcó d'aquesta part de Mon Castell. Respiro fons. Aquesta tarda he passat un mal tràngol. He tingut un malson.

Les campanes de Mon Castell tocaven quarts de cinc. Cansat de caminar, quan semblava que el sol deixaria pas a un plàcid cap-vespre i podria contemplar la posta des del peu del llac, m'he ajagut a fer una becaina.

He somiat que era als grans magatzems d'una gran ciutat, i vagava perdut per passadissos buits de gent i plens de cartells, llums, neons encenent-se i apagant-se, veus que donaven indicacions incessantment pels altaveus situats a cada cantonada de cada botiga de cada passadís de cada planta. I jo corria escales amunt escales avall, entrava i sortia de les botigues i no trobava ningú. De sobte, he topat amb una porta metàl·lica de color beige on amb unes lletres vermelles ben grans hi posava PRIVAT; i hi he entrat. Allà tot era fosc. Sentia crits al fons del passadís, a un racó ma mare plorava desconsolada mirant-me fixament als ulls, i hi havia dues habitacions separades per sengles portes transparents. A l'esquerra un grup de gent brandava pancartes on s'hi llegia "Perduts" i un d'ells em mirava i em deia "O bé estàs fugint, o bé estàs buscant", i no parava de repetir-ho, el maleït. A la sala de la dreta un altre grup de gent d'aspecte moribund a penes sostenia pancartes on s'hi llegia "Els qui han perdut quelcom" i tots escrivien coses i m'ho mostraven, a punt d'esclafir a plorar. De sobte em veia entrant a la sala de la dreta i parlant amb gent que havia perdut algun amic, gent que havia perdut algun amor, gent que havia perdut el pare, gent que havia perdut la mare... Llavors els de la sala de la dreta es barrejaven amb els de l'esquerra i tots començaven a espantar-se els uns dels altres i feien espasmes i cara d'espantats. Jo era al centre, i ma mare cridava mirant-me als ulls.

Quan m'he despertat havia començat a ploure de nou. S'havia fet de nit, l'aigua del llac havia creat un corrent estrany a partir del qual un podia entreveure la quantitat de brutícia que s'hi havia anata acumulant al llarg dels anys, i tot jo tremolava com un nen abandonat al bosc, perdut en la foscor. Quan he començat a córrer enfilant Mon Castell he notat que les gotes de pluja es barrejaven amb les llàgrimes que em regalimaven per les galtes gelades.

Ibrahim Leba-Nomar

2005-12-07T00:01:00.000+01:00

"De vegades

respiro

a contracor

amb les artèries funestes.

Rebrego

udols de llet

des d'atalaies mortes.

De nit somort baixo a la plana,

amb escafandres velles pujo a les copes dels arbres més alts

-així com perquè sí.

M'estreny un dolor al pit

quan torno a la foguera.

Em fa por tot,

gairebé mai no dormo,

i sempre tinc la sensació d'estar fent mal a algú."

Ibrahim Leba-Nomar, Algú entendrà algun dia el meu entusiasme?, Jerusalem, 1904.

Margot

2005-11-30T23:08:00.000+01:00

"Caminant per la riba he vist la brutícia del llac. Els esputs dels habitants de la vil·la són densos i triguen molt de temps en esvair-se del tot. Suren una mica; de vegades semblen nenúfars esperant qualque animaló distret posar-s'hi a sobre.

Ahir vaig sentir ma mare cridant des de la seva habitació, a les golfes. La lluna plena resplandia i quan vaig mirar amunt per les escales recargolades que a empentes em condueixen cada dia a l'Habitació de les Rates vaig intuir la silueta del cos de ma mare udolant, el cap fora la finestra, intentant espantar tots els unicornis que, com ella diu, s'han acostat aquests dies al bosc. Fa unes setmanes em va explicar que són ells els qui han provocat l'epidèmia. Jo no sento res, però ella assegura que els habitants de la vil·la es lamenten nits senceres.

Jo només veig que els camps estan completament erms, i el llac cada vegada arrossega més brutícia."

Margot Recasens de Moratallada. Diaris del soterrani. 13 de febrer de 1887.

Al capdamunt del full on amb prou feines vaig poder llegir aquest text hi havia dibuixat un cor sagnant, i la tinta estava correguda, com si algú hi hagués plorat a sobre.

El contingut del bagul

2005-11-24T01:22:00.000+01:00

M'ha costat molt obrir el bagul. Havia estat tota la tarda passejant per la vora del llac, omplint-me les mans d'aigua congelada. Avui al bosc l'aire estava quiet i gèlid. El fred ha arribat de cop, sense gairebé cap mena d'avís.

Quan he arribat a Mon Castell, mitjanit tocada, m'he enfundat els guants de làtex que un dia vaig trobar encara lluents, com nous, dins la soca d'un arbre al bosc, i amb el repertori de branques que he anat acumulant aquestes darreres setmanes m'hi he posat. Malgrat la incipient resistència, finalment el pany ha cedit i el bagul s'ha obert. M'ha sortit una mica de sang quan la branca s'ha partit en dos, i unes gotes han caigut dins el bagul. La ferida segueix oberta.

He introduït les mans caut per por a allò que pugués trobar dins: la sang ha fet una reacció estranya amb la fina capa de pols acumulada sobre el contingut i ajudant-me d'una espelma he pogut distingir fulls entintats. La sang ha netejat els fulls, desgastats, la tinta amb prou feines visible. Amb molt d'esforç he pogut llegir-hi: "Com superar el silenci? Notes a la vora del llac, Margot Recasens de Moratallada, 1888". Excitat, he començat a furgar amb les mans tot allò que omple el bagul. Fulls i més fulls, textos, noms, tinta desgastada, pols. M'ha semblat discernir nou autors diferents durant les dotze hores que he estat organitzant tot allò que contenia el bagul. Ara començo a confondre la sang de la ferida oberta amb la tinta dels textos, no he fet més que respirar pols de fa anys i els ulls i el cervell em comencen a fallar.

Llacunes

2005-11-16T00:24:00.000+01:00

De vegades m'entren ganes de baixar corrent la muntanya i posar el cap dins l'aigua. De bones a primeres pot semblar un acte estúpid i afectat, però no és per això que m'agrada. En realitat no tinc ningú al meu voltant, de manera que m'és impossible fer-ho com a crida victimista. Senzillament, m'agrada sentir com les meves neurones turgeixen amb la calma gelada de l'aigua del llac.

Fins que vaig venir a Mon Castell no tenia notícia d'aquest estany d'aigües gelades. Alguna vegada havia passejat pel bosc, pels límits que el circumden, però mai m'hi havia endinsat fins aquell dia en què ma mare va començar a cridar desesperada. Quan vaig sortir de casa aquell dia, la porta ja era oberta. No sóc capaç de recordar què pensava aleshores, quines eren les imatges que se'm succeïen en ment. Només em recordo corrent, exasperat, com espantat no sé de què, arbres i arbres passant davant meu com si viatgés en tren, fulles caient i la pluja esclafant-me els pocs pedaços de roba que, no sé per què, em quedaven esparracats, enganxats al cos, barreja de suor i aigua. Després de pujar la muntanya i entrar al castell vaig dormir com mai ho havia fet fins aleshores. Deu, onze, potser dotze hores, vaig ser incapaç de comptar-les. El meu cos havia notat l'esforç de la cursa fins tant amunt, i la meva pell mullada per la pluja necessitava regenerar-se. D'altra banda, mentalment estava gairebé mort. En despertar, el sol brillava zenital. Més relaxat, vaig baixar el turó i vaig contemplar Mon Castell, ruïnós, relluent, majestàtic. A mida que caminava el bosc s'anava eixamplant. Tot d'una vaig topar amb l'estany. I en posar-hi les mans, i després d'un primer espasme, em va agradar comprovar que l'aigua era gèlida. Vaig reclinar-me i, amb por per la possible reacció però amb ganes d'adormir les neurones, vaig posar-hi el cap.

Home plorant

2005-11-09T00:18:00.000+01:00

Avui, passejant pel bosc, he recordat un moment de la meva infància que feia temps que havia retingut en algun lloc perdut del meu cap. Fou quan jo tenia set anys. Com de costum, jo em trobava a l'habitació, ajagut a terra, fent un puzzle. Sobre la tauleta de nit tenia una làmpada en forma de serp enroscada, de color taronja, i m'agradava encendre només aquesta làmpada i no la resta de llums: la de la tauleta de nit em recollia, era càlida, prou intensa com per no fer-me mal a la vista tractant d'endevinar quina peça encaixava amb l'altra i no tant com per molestar-me les pupil·les.
De sobte vaig sentir un plor angoixant que venia de qui sap on. En un primer moment vaig creure que podia tractar-se de la meva mare que, perduda, tornava a vagar pel passadís sense saber on estar-se quieta, d'una banda a l'altra de la casa, omplint les estances de precs i en aquesta ocasió de plors. Vaig sortir al passadís per consolar-la, però me la vaig trobar quieta, amb els ulls molt oberts, mirant-me en penombra, amb la llum de la làmpada-serp il·luminant l'escena. Tant sorpresa com jo, em va agafar de la mà i vam dirigir-nos vers la finestra del passadís que donava al pati interior, des d'on es percebia perfectament el gemec profund i acompassat, tallat a estones per un somicar fràgil com el d'un nen petit a qui se li acaba de trencar la joguina preferida per negligència pròpia. Va descórrer la cortina de color beige desgastat i va apujar una mica la persiana, discretament. A la cuina de casa els veïns un home assegut a una cadira de fusta es fregava els ulls amb força, mocant-se amb el braç esquerre de la màniga d'un pijama excessivament infantil per l'edat que aparentava. Ma mare, abaixant la persiana de nou, em va mirar amb un toc de malícia i va somriure com una nena petita que acaba de rebre el regal més bonic, il·luminada de lluny la comissura dels seus llavis prims per la làmpada encesa de la meva habitació.

Un dia anodí

2005-11-03T23:32:00.000+01:00

Avui ha plogut tot el matí. He aconseguit trobar una petita cabana mig desfeta al bosc i m'hi he refugiat mentre intentava dormir una mica. Ahir a la nit vaig estar despert fins tard, mirant les constel·lacions des del balcó de Mon Castell. Ara comença a fosquejar i tinc son. He estat un parell d'hores recorrent les estances buides. De les pedres i els pals que he recollit aquest matí he intentat fer-ne mobles i lleixes, però a la mínima que hi col·locava els meus objectes tot cedia i s'esfondrava com un castell de cartes exposat a un cop de vent.

Abans de sortir al balcó he volgut netejar el bagul. M'he assegut a terra, com si fos un nen petit a punt d'iniciar un joc amb els seus germans, i he recordat quan ma mare ens portava els gots de llet al menjador i nosaltres jèiem cofois pintant amb rotuladors els fulls de les llibretes on el meu pare apuntava les factures mensuals, amb la bronca consegüent. Llavors ma mare ja resava, però ho feia en secret i no caminava pel passadís com si fos un fantasma. M'he assegut al costat del bagul i amb un drap i una ampolla d'alcohol que ha quedat ben buida he anat refregant tots els seus costats, centímetre a centímetre. M'ha resultat especialment difícil netejar el pany: sembla que a dins hi ha alguna cosa incrustada; la clau, potser. Just quan estava a punt d'aconseguir extreure-ho, un cop de vent ha fet petar una finestra i he decidit deixar-ho córrer. Ara sortiré al balcó i seguiré mirant les constel·lacions, esperant la llum del dia per poder dormir. Tinc ganes de saber què hi ha dins el bagul.

Les nits al bosc, lluny de Mon Castell

2005-10-30T13:53:00.000+01:00

Ma mare resava per tot i per tothom. A les nits, quan encara vivia al bosc, amb ella, s'aixecava de matinada i vagava pels passadissos de casa amb la mirada trista. I resava, com lamentant-se. Recordo la nit que vaig decidir marxar...

Jo em trobava arraulit entre els llençols, i vaig sentir els passos petits i acompassats, fúnebres, de la meva mare. Vaig sentir com parlava en veu alta, com jeia al sofà un moment, es tornava a redreçar i es dirigia vers l'habitació de nou. Vaig encendre el llum quan encara ressonaven dins meu els crits del fons del passadís. Vaig sortir corrent, era nit de tempesta, i vaig travessar tot el bosc fins arribar als peus del turó. Em vaig despullar i a poc a poc, notant la violència de l'aigua sobre la meva pell jove, vaig pujar fins dalt la carena. Mai ningú m'havia dit que aquí dalt hi havia un castell, i, tot i que vaig patir per arribar-hi, ara m'agrada passar les nits dins les estances buides, reordenant el caos. De vegades sento els udols de les bèsties que habiten el bosc, i les campanes marquen l'òrbita de la lluna, però jo sóc feliç dins Mon Castell. I somric mentre allà al bosc, en la llunyania, ressonen els crits del fons del passadís i ma mare resa per tot i per tothom.

Mon Castell

2005-10-25T00:29:00.000+02:00

Des de la finestra del castell des d'on escric es veu el bosc que el circumda. A l'hivern els arbres estan secs, les branques buides i esfilagarsades com les mans d'un moribund a punt d'exhalar l'últim sospir. El turó que acull les portes de Mon Castell és molt a prop de la lluna. Les set estances són buides. No hi ha mobles. Quan vull dormir camino fins al bosc i m'esmunyo entre les fulles. De dia és fàcil arraulir-se en algun racó on no faci massa fred. Ara mateix, però, la temperatura em permet quedar-me, fins i tot, a la vora del riu. De nit em refugio aquí al capdamunt del turó, a l'estança més elevada. Cada quart sonen les campanes. De tant en tant el vent esbatana portes i finestres i sembla que hagin d'entrar els esperits.

Diuen que antigament aquí vivia un comte que es dedicava a enterrar els morts sota les construccions de pedra que delimiten les parets de Mon Castell. Jo vinc a passar-hi les nits perquè és silenciós, recòndit i no hi passa mai ningú. A l'estança d'abaix de tot hi ha un bagul, l'únic moble de tot l'edifici que encara perviu. Fa cinquanta anys els habitants dels pobles més propers es van reunir per cremar-ho tot. Però van oblidar cremar aquest bagul, que no puc obrir perquè no he trobat mai la clau, encara.